Pedreguer celebra la intimitat col·lectiva de la poesia de Manel Rodríguez-Castelló

La cultura d'Occident porta malament la contradicció. Ho exposa Manel Rodríguez-Castelló a la Casa de Cultura de Pedreguer, plena de gom a gom en la presentació de “Passatge”, l'últim llibre del poeta d'Alcoi. Això del so del silenci, de la quietud frenètica, de l'eternitat fugissera o de la intimitat col·lectiva grinyola en la filosofia cartesiana i de la raó pura. Els antònims es barallen com a gats estarrufats. En altres cultures, tanmateix, l'eteri té cos. Els contraris s'abracen amistosament. I per a demostrar-ho el poeta Carles Mulet comboia a autors de la Marina Alta que reciten els versos de Manel mentre que Miquelo Signes realitza exercicis de “txikung” (moviments d'equilibri i elasticitat que formen part de l'ancestral medicina xinesa). Reciten Teresa Pascual, Empar Ferrer, Josep Colomer, Elvira Cambrils, Ivan Brull, Pepa Guardiola, Carles Mulet i el mateix Manel, i les inaprehensibles paraules es fan contorn i cos.

I és el primer prodigi de la poesia íntima i al temps col·lectiva de Manel Rodríguez-Castelló. El nombrós públic es fica en el “Passatge” que és “fulgor i ombra”.

Tots els autors són excel·lents rapsodes. El poema “Almadrava” el reciten Aurora Pérez i Paquibel Server. I Marina Mulet dona veu a “Segària”, “el gegant que dorm el seu somni de pedra”. Manel recorda que la seua família té casa en la costa de l’Almadrava de Dénia (la “platja dels alcoians”) i parla del seu amor per la mar i la Marina Alta. De fet, revela que tots els seus llibres estan datats en aquesta comarca. També dona les gràcies a aquest públic de Pedreguer apassionat de la poesia que ompli la sala.

Begonya Mezquita, en “Passatge”, apunta que “el poeta fa recompte d’ecos en les platges del temps, i no renuncia a cap silenci”. La seua poesia sona pròxima i real, també compromesa en l'estremidora “Cançó dels anarquistes alcoians”. “Passatge”, una meravellosa reflexió sobre el pas del temps, fa comboi, reuneix autors i a un públic àvid de poesia. I definitivament es dissol la contradicció. Íntima i col·lectiva, personal i de tots, així és (i així sona poderosament a Pedreguer) la poesia de Manel Rodríguez-Castelló.