Obrir de bat a bat el talent i la generositat literàries: Joan Mascarell presenta a Dénia "El picaporta"

Gavatxet, parot, parotet, espiadimonis, cavallet del dimoni, libèl·lula... En la bona literatura sempre està el brunzit de l'entomologia. Sthendal va iniciar "Roig i negre" amb aquesta cita de Hobbes: "Reunits per milers; estaran millor, però la gàbia serà menys alegre". El formiguer de les passions i les ambicions, l'eixam de la vida i la fiblada del surrealisme són la matèria de la novel·la moderna. Les libèl·lules, més ben dit, els "gavatxets" (dialectalisme de la Marina Alta per a referir-se als fascinants insectes odonats) sorprenen amb el seu frenètic i directe aleteig en "El picaporta", la fantàstica novel·la (realisme mediterrani) que ha escrit l'autor de Dénia Joan Mascarell. La va presentar aquest divendres a la terrassa la Rosa dels Magazinos de Dénia. Em va convidar que intervinguera en la presentació, que els dos traslladàrem a l'entusiasta i nombrós públic l'alegria i l'esperança de la literatura. Sí, l'esperança. Sé que a Joan li va emocionar especialment que assistiren els seus alumnes, que els nous lectors vibraren amb la imaginació i la llibertat literàries.

"El picaporta" és una novel·la audaç des de la primera línia. Arranca amb un part, amb l'arribada al món del protagonista. Em va recordar les primeres línies de l'"Oliver Twist" de Dickens, la mordacitat carregada de crítica social que és pròpia dels bons (i valents) escriptors.

L'escena del naixement i el símbol de les libèl·lules que travessa tot aquest llibre també connecten amb allò que va ser per a Gerald Durrell una mena d'epifania sobre la vida diminuta dels insectes i la literatura. Va contemplar bocabadat la metamorfosi i com de la "lletja closca" va eixir un xicotet parotet d'ales "fràgils com a flocs de neu i de dibuix tan intricat com les vidrieres d'una catedral".

La novel·la de Joan Mascarell és anticonvencional en tot. El títol, la invitació a tocar la porta i passar, la contrasenya del "toc, toc", la defensa de les paraules i les antigalles que s'esvaeixen (els picaportes desapareixen de les cases i acaben en els mercats de brocanters) ja trasllueixen la rebel·lia de l'autor, el seu convenciment que hi ha una horrible modernitat que enlletgeix les ciutats, banalitza la vida i esborra les sorpreses. Un picaporta és mil vegades més literari que un timbre amb càmera. Això sí, hui, més que visites inesperades, hi ha repartidors d'Amazon que avisen de bestreta i fugen cames ajudeu-me. És l'esclavitud a correcuita del neocapitalisme.

La Rosa, un terrat de Dénia amb un cert aire parisenc, va esdevenir absolutament adient perquè Joan Mascarell reflexionara sobre el París geomètric i haussmasià, el París de les mansardes, i explicara el paral·lelisme d'aquesta ciutat amb la caòtica Dénia de traçats urbans que se superposen: el romà, l'andalusí, el renaixentista del Duc de Lerma i Felip III, l'industriós dels magatzems de la pansa i els tallers de joguets.

"Soc un periscopi enmig de la multitud", confessa el protagonista de "El picaporta". Joan Mascarell és un observador conscienciós. No se li escapa una. Aquest llibre és pur lirisme, una oda a la Marina Alta. El talent de l'autor és tal que fins i tot en aquells grisos i angoixants dies del confinament ell va agusar la mirada i va descobrir la vida que bullia en els desllunats (una altra paraula meravellosa per a referir-se a aquest espai arquitectònic és celobert), en les finques, en els pisos, en els balcons. L'efecte "finestra indiscreta", l'encuriosit voyeurisme, el fet de fantasiar amb la vida del veí al qual li dones cada matí el "bon dia" són símptomes clars del verí que es diu literatura. Joan entreteix una història veïnal complexa, entomològica, també fogosa i sensual, d'amors fugaços i intensos (potser els únics possibles) i captivadora a cada moment. Em meravella l'atmosfera que crea amb les misèries i il·lusions dels personatges (la florista Martina i el culte i generós Ximo són lluminosos), l'aparició de la Sílvia Munt de "La plaça del Diamant", les referències al "Tirant lo Blanc", el millor llibre del món, "Els fruits saborosos" de Josep Carner, l'Estellés més eròtic, les cançons de Raimon, els bars de Dénia (el Negre o el de Miquel), les pintures de Costa Tur i Domingo Llorens... El puzle absorbeix. Peça a peça, amb gran intuïció narrativa, Joan basteix aquest brillantíssim relat.

Empatia i compromís

"El picaporta" obri la porta d'una Dénia familiar i insòlita. Joan Mascarell la descriu amb un pols narratiu excepcional. És també d'alguna forma una novel·la de redempció, de descobriment i fins i tot d'aprenentatge, perquè l'autor sap que la literatura és obrir-se de bat a bat, invocar l'art per a transformar la mesquina realitat i aprendre dels personatges i entendre'ls (això que ara es diu empatitzar).

Joan és, com també el protagonista de "El picaporta", "perillosament empàtic". Es fica en la pell dels altres. Comprèn i es compromet. En la presentació va repartir el poema de Joana Raspall "Podries", un cant a la tolerància que deixa ben clar que tots som immigrants. "El picaporta" també és això, una anellada, una crida potentíssima a comprendre el món amb els ulls i les mans ben oberts.