A propòsit de la novel·la històrica en Valencià

El conreu de la novel·la històrica en valencià va començar tardanament: el 1980 en concret amb Crim de Germania, de Josep Lozano. Com s’explica aquest retard? D’una banda, perquè durant la Renaixença, el valencià es considerava apte per a escriure teatre i poesia, però no per a contar la història dels valencians; de l’altra, ja al segle XX, ni Enric Valor ni Maria Ibars van fer novel·la històrica estrictament, perquè l’objectiu del primer era el realisme social i costumista, no la reconstrucció d’èpoques passades amb personatges històrics reals, i la segona se centrava a radiografiar la condició de la dona i la duresa de la vida a la Marina de la seua època. Aquesta era una literatura del «present viscut» o de «la memòria immediata», molt allunyada de la recreació d’arxiu que exigix la novel·la històrica.

Però, quan Josep Lozano va publicar Crim de Germania el 1980, va trencar un malefici secular, tot demostrant que el valencià tenia tota la maduresa i el prestigi necessaris per a descriure batalles, intrigues polítiques i discursos ideològics complexos propis del segle XVI. A partir d’aquell moment, en dècades successives, aquest gènere novel·lístic va experimentar al País Valencià un auge extraordinari que ens fa pensar en una edat d’or de la narrativa històrica en la nostra llengua.

Finalment, com a fet remarcable, cal destacar una fita de gran rellevància. Per primera vegada, una editorial ha creat un premi dedicat en exclusiva a aquest gènere, el Premi de Novel·la Històrica «Cavall Bernat», d’Edicions del Sud. Es tracta d’un guardó que només té dos anys d’existència, però que ha sigut un gran avanç: la història narrada ja no s’ha de «colar» en convocatòries generals; ara disposa d’un espai propi que, amb la continuïtat de pròximes edicions, amb tota seguretat esdevindrà un certamen de prestigi que estarà compromés únicament amb la qualitat historicoliterària de les obres, tant d’autors novells com de ja consagrats.