Quan Botifarra i la Banda van omplir Benidoleig de veus, històries i cançons

Hi ha nits d'estiu que semblen escrites abans que passen. La lluna penjada damunt dels terrats, brillant amb una intensitat especial en l'última nit de juliol. Davant de l'escenari, les primeres files de cadires formaven un auditori improvisat a la fresca. Més arrere, les taules reunien famílies i grups d'amics que acabaven de sopar, allargant les converses entre riures i copes mig plenes. Uns miraven l'escenari amb la concentració de qui va a escoltar un gran concert, altres compartien les últimes paraules del sopar. Tots esperaven el mateix.

I el millor postre de la nit va arribar en forma de música.

Començaven les festes de Benidoleig i la plaça es va convertir en un gran escenari de cultura popular. Damunt d'ell, una trentena de músics construïen un paisatge sonor càlid, potent i extraordinàriament delicat. La rondalla de Pep Gimeno reunia guitarres, guitarró, llaüts, bandúrries i percussions. Al seu costat, l'Agrupació Musical El Seguili aportava la profunditat dels clarinets i oboés, la calidesa dels saxòfons i la brillantor d'una secció de metalls que encenia l'aire de la plaça amb esclats de llum musical.

Tot sonava natural. Com si aquelles cançons hagueren estat esperant des de sempre el moment de trobar-se amb una banda de música. La qualitat del so permetia apreciar cada detall. Les dues formacions semblaven respirar juntes, escoltant-se i acompanyant-se amb una complicitat admirable.

I quan les peces arribaven als moments culminants, semblava que estiguérem al cinema. Els metalls brillaven sota la llum de la nit mentre la veu poderosa de Botifarra marcava el compàs de la plaça. Els músics s'alçaven a l'uníson, travessats per una mateixa energia, com una ona que recorria tota la banda. La música es feia visible. No era només un concert; era una celebració. Una escena lluminosa, alegre i vibrant que convertia l'escenari en el cor de la festa.

La gent no es limitava a escoltar. Molts seguien les melodies en veu baixa. Altres entonaven les lletres. Alguns recordaven cançons que havien escoltat als seus pares o als seus avis. Per moments, era impossible distingir on acabava l'escenari i on començava el públic.

Perquè allò no era simplement un concert. Era una reunió de memòries. Una plaça sencera viatjant al mateix temps entre el passat i el present, guiada per la veu d'un home que ha dedicat la vida a escoltar abans de cantar.

Amb onze anys recorria pobles i camins en bicicleta carregat amb una gravadora. Mentre altres col·leccionaven cromos, ell col·leccionava cançons. Aquella curiositat infantil acabaria convertint-se en una missió de vida. Durant dècades va anar arreplegant cançons, romanços, oracions, dites i testimonis fins a reunir centenars de cintes de casset, un extraordinari arxiu de memòria oral valenciana.

Pep és essencialment autodidacta. La seua escola no va ser un conservatori. La seua universitat van ser les cuines, les eres, les andanes, les tavernes i les places dels pobles valencians. Les seues mestres van ser les persones majors que encara conservaven les cançons apreses dels seus avantpassats. Especialment les dones.

Durant el concert, aquelles dones van estar presents constantment; la tia Maria la Fornera, la tia Sabina, la tia Leonor, la tia Delfina, la tia Salvadora... i tantes altres. Entre cançó i cançó anaven apareixent com si ell les convidara a pujar a l'escenari. Les descrivia amb tant de detall que el públic podia imaginar-les caminant pels carrers dels seus pobles, cantant mentre cosien, mentre cuinaven o mentre treballaven al camp.

I entre totes elles hi havia una presència constant: la seua iaia. Pep recorda haver dormit al seu costat durant bona part de la infantesa. Ella li contava històries, li cantava cançons, li obria finestres a un món que hui sembla quasi llegendari. Un món on els pollets dormien baix del seu llit, dormint amb el “piu piu” i on les nits acabaven en contes abans de dormir.

Potser per això emociona tant. Perquè quan parla de la seua iaia, en realitat parla de totes les iaies, perque jo tenia la meua iaia al costat: la iaia que cantava mentre preparava el sopar, la que em donava menjar amb una cançoneta, la que contava històries. La que transmetia llengua, afecte i memòria.

Durant la nit van desfilar romanços, fandangos, jotes, havaneres i cançons de treball. Però el repertori era només una part del viatge. L'altra part eren les històries: «Els romanços els cantaven els ceguets, que anaven pels pobles. Ells i elles eren els nostres trobadors.» Els ceguets recorrien els camins explicant guerres, tragèdies, amors, crims i miracles. Eren els periodistes i els narradors d'una altra època.

Les havaneres dedicades als pobles que sofreixen van sonar com un cant a la dignitat humana. Va recordar els valencians que marxaven a França a veremar durant els anys seixanta. Homes i dones que pujaven al tren amb una maleta de cartró i l'esperança de tornar amb alguns estalvis.I aquell record el va connectar amb el present: guerres i exilis.

Pep Gimeno té una capacitat extraordinària per donar vida als seus personatges. Els descriu amb colors intensos, amb una tendresa plena d'humor i una humanitat desbordant. Són personatges que podrien habitar pel·lícules de Fellini i d'Almodóvar: exagerats, tendres, irrepetibles.

Va i torna constantment: del passat al present; de la memòria individual a la col·lectiva; de la rialla a l'emoció. Una de les frases més celebrades de la nit va arribar de la mà d'un vell llaurador: «Quan el Senyor va fer la llum, jo ja devia dos rebuts.» La plaça va esclatar en rialles. I darrere de l'humor sempre apareixia la tendresa.

La trobada entre la música tradicional i les bandes s'ha convertit en una de les aportacions més singulars de la seua trajectòria artística. Perquè per a ell les bandes no són només agrupacions musicals. Són escoles de poble, llocs de trobada i una de les expressions més genuïnes de la identitat valenciana. Igual que les cançons populars han passat de pares a fills, les bandes són una manera de fer comunitat, de celebrar, d'aprendre i de sentir-se part d'un mateix poble.

Potser per això, veure'l cantar al costat de l'Agrupació Musical El Seguili de Benidoleig tenia alguna cosa de simbòlic. No semblava una col·laboració. Semblava un retrobament.

Quan el concert va arribar al final, la plaça es va alçar. Les festes de Benidoleig acabaven de començar, i la nit ja havia deixat una d'aquelles estampes difícils d'oblidar: una plaça plena, una banda entregada, una rondalla extraordinària, una lluna radiant i un poble sencer cantant acompanyant a eixa veu es deia Pep Gimeno Botifarra.

I mentre el públic abandonava les seues cadires, semblava que la música encara quedara suspesa damunt de la plaça. Perquè les cançons no acabaren quan va acabar el concert. Van marxar amb la gent. Es van asseure a les terrasses. Van caminar pels carrers de Benidoleig. Van tornar a les cases.

I malgrat els escenaris, els reconeixements i els aplaudiments, Pep Gimeno continua definint-se de la mateixa manera: perque mai ha deixat de ser aquell xiquet que s'asseia al costat de les dones majors per aprendre una cançó. El que va entendre, molt abans de pujar als escenaris, que la cultura popular no es troba als llibres, sinó en la memòria de la gent. I potser per això continua emocionant tant.

I gràcies a eixa cadena de veus compartides, que passa d'una generació a una altra, hui podem cantar les seues cançons i sentir-les com a nostres. La cultura popular és memòria i és generositat: la generositat de qui transmet allò que estima perquè els altres també ho puguen gaudir.

Potser eixa siga la grandesa de Pep Gimeno Botifarra. Que ens fa creure que anem a escoltar-lo a ell, quan en realitat anem a retrobar una part de nosaltres mateixos.