Que mai s´apaguen les llums dels cinemes

Hi ha records que no desapareixen mai. Romanen amagats en algun racó de la memòria, com aquelles bobines antigues guardades en una capsa metàl·lica. Només cal encendre de nou el projector perquè tornen a cobrar vida.

Això és precisament el que va aconseguir la taula redona organitzada per la XI Mostra Curts de Moscatell de Teulada Moraira, una trobada que va reunir alguns dels grans custodis de la memòria cinematogràfica de la Marina Alta per parlar dels cinemes d'abans, dels que encara resisteixen i d'un futur que continua escrivint-se en pantalla gran.

Quan el cinema arribava amb un llençol

Abans de les grans sales, abans de les butaques numerades i dels cinemes d'estiu, el cinema arribava als pobles quasi com un prodigi.

Durant la conversa van aflorar records heretats dels pares, dels avis i, especialment, de les iaies, que contaven com les primeres projeccions es feien sobre un simple llençol estès a la plaça o en corrals. Tot el poble es reunia davant d'aquelles imatges en moviment que semblaven màgia pura.

Aquelles veus, recuperades per Francisco Pérez i Joan Ivars a partir de testimonis orals de Teulada i del Poble Nou de Benitatxell, van transportar l'auditori a un temps en què anar al cinema significava descobrir mons desconeguts sense eixir del poble.

Els guardians de la memòria

Moderada pel director de la Mostra de Curts de Teulada, Joan Llobell, i amb participacions com la del periodista i estudiós del cinema Toni Reig, la conversa va reunir el director de cinema Sergi Miralles, vinculat també a la història de l'Autocine Drive-In de Dénia; Antonio Català, del Cinema Jayan de Xàbia, una sala emblemàtica per la qualitat i singularitat de la seua programació i l'única sala de cinema estable que continua activa a la Marina Alta; Antonio Signes, impulsor de la recuperació del Cine La Paz de Gata de Gorgos, cinema que va obrir el seu avi fa 101 anys; i els apassionats del cinema Francisco Pérez i Joan Ivars, grans coneixedors dels antics cinemes de Teulada i del Poble Nou.

Entre dades, anècdotes i records personals van reconstruir el mapa d'una comarca que arribà a comptar amb més de 30 de sales de projecció, convertides durant dècades en vertaders centres de convivència i vida social.

Marilyn Monroe, Anthony Quinn, Sofía Loren i les emocions compartides

La memòria dels cinemes de la Marina Alta també està feta de rostres.

I, de sobte, per art de màgia, l'Auditori de Teulada es va omplir de vells coneguts. Anthony Quinn, Sofía Loren, Charlot, Buster Keaton, el Gordo i el Flaco o Marilyn Monroe van tornar a aparéixer entre nosaltres, convocats pels records dels qui els havien descobert per primera vegada en una pantalla de poble.

Es parlava d'ells amb tanta estima que semblava que acabaren d'entrar per la porta. Fins i tot va reaparéixer aquella Marilyn Monroe que, segons els codis morals de l'època, podia arribar a ser qualificada des del púlpit com a "perillosíssima". El públic reia, recordava i assentia. Per uns instants, les grans estrelles del cinema van tornar a caminar pels carrers de Teulada, de Gata, de Dénia y Xàbia.

Perquè, per a moltes persones, el cinema no era només entreteniment. Era una finestra oberta al món i un lloc on començar a somiar.

El Jayan: una llum que no s'ha apagat

Un dels moments més emotius de la vesprada arribà amb el testimoni d'Antonio Català. No va parlar només d'un cinema. Va parlar d'una manera d'habitar el temps.

La seua intervenció va recórrer dècades de canvis que han anat transformant el paisatge cinematogràfic: l'arribada del vídeo domèstic, els videoclubs, la digitalització, les plataformes i les noves formes de consumir històries des de la comoditat de casa. Cada una d'estes onades es va emportar sales, pantalles i costums que semblaven eterns.

Però mentre molts cinemes anaven apagant-se, el Jayan ha continuat encenent la seua llum. No per inèrcia, ni per miracle, sinó gràcies a una obstinació serena compartida per tota una família. Perquè darrere de cada sessió hi ha hagut sempre alguna cosa més que gestió o comptes: hi ha hagut hores, esforç, complicitats i una fidelitat silenciosa a una forma d'entendre la cultura.

En les seues paraules apareixia la imatge dels cinemes d'abans, on la taquilla, el bar, la cabina de projecció i fins i tot les converses de l'entreacte formaven part d'un mateix univers. Un món sostingut per mans conegudes i per persones que, més que clients, eren veïns.

El Jayan emergeix així com una rara excepció en un temps d'absències. Una pantalla que ha resistit quan moltes altres han quedat convertides en record. Una sala que continua formant part de la biografia sentimental de la Marina Alta i que ens recorda que, de vegades, preservar un cinema és també preservar una manera de mirar-nos com a comunitat.

Més que un negoci, el cinema apareixia en el seu relat com una forma de vida, com una forma d'estimar.

La màgia irreemplaçable de la sala fosca

Malgrat les transformacions tecnològiques, els participants van coincidir en una idea: veure una pel·lícula a casa no és el mateix que compartir-la en una sala.

La comoditat de les plataformes difícilment pot substituir la sensació col·lectiva de riure, emocionar-se o contenir la respiració al costat d'altres espectadors.

Eixa experiència compartida, quasi ritual, continua sent una de les grans fortaleses del cinema.

Com va recordar Sergi Miralles, encara hi ha públic que busca precisament això: eixir de casa, apagar el mòbil durant unes hores i deixar-se portar per una història en una sala plena de persones que viuen la mateixa emoció.

Un patrimoni sentimental que mira al futur

La recuperació del Cine La Paz impulsada per Antonio Signes, la tasca pacient de documentació de Francisco Pérez i Joan Ivars o la perseverança de sales com el Jayan i el drive-in demostren que la memòria cinematogràfica de la Marina Alta continua ben viva.

Perquè els cinemes no són només edificis.

Són les veus de les iaies recordant les primeres projeccions sobre un llençol a la plaça. Són els programes de mà guardats durant mig segle dins d'un calaix. Són les rialles, els silencis i les emocions compartides per generacions senceres davant d'una pantalla il·luminada en la foscor.

I són també totes aquelles persones que, des de la passió, la cultura i la estima, continuen cuidant aquesta herència perquè no s'apague.

Aquella vesprada a Teulada no es parlava només de cinema. Es parlava de memòria, de comunitat i de la capacitat que tenen les històries per unir les persones.

Com aquelles velles bobines guardades en una capsa metàl·lica amb què començava aquesta història, els records continuen esperant que algú torne a encendre el projector. I quan això passa, els cinemes tornen a obrir les portes, les llums s'apaguen de nou i la Marina Alta recupera una part de la seua ànima.