Laura Navarro reconeix que no acaba d'entendre per què a les dones no els atrauen més les carreres tècniques. Ella sempre ho va tenir clar. Des de menuda li agradaven la Física i les Matemàtiques, i no va dubtar ni per un moment a matricular-se en Enginyeria Industrial quan va arribar l'hora de fer el pas de l'institut a la Universitat, allà en la seua València natal. El que mai va imaginar és que esta passió per la ciència i l'electrònica l'acabaria portant un dia a convertir-se en la primera dona a regir les destinacions dels més de 6.000 treballadors i 15 milions de passatgers que van passar en l'últim any per l'aeroport de l'Altet, que dirigeix des del mes de novembre passat.
«Potser el que falta són referents. Per això, crec que és important que les dones que tenim càrrecs de responsabilitat també fem un pas endavant i que les noies joves vegen que també es pot arribar», assegura, convençuda que les coses canviaran i que les futures generacions d'enginyeres no hauran d'acostumar-se, com va fer ella, a viure en un món d'homes. «Quan vaig acabar la carrera, vaig començar a treballar en una empresa d'enginyeria que es dedicava a l'automatització industrial i hi havia vegades que, quan et veien arribar a la fàbrica, se't quedaven mirant com preguntant-se: "Esta és la que ens posarà en marxa la línia?"», recorda.
Vol pensar que també era per la seua joventut. Estudiant aplicada, va acabar la carrera a curs per any, una cosa bastant estranya en este tipus d'estudis tècnics. «Sempre he sigut molt responsable. A casa érem tres germanes i pagar tres carreres no és fàcil», reflexiona. Més enllà de la qüestió de gènere, recorda els quatre anys que va passar en Control Techniques com una autèntica escola professional i de vida, en la qual va aprendre a enfrontar-se a tot tipus de problemes i a sortir airosa d'estos, encara que fora «a base de coques».
Matrimoni
En este temps es va casar amb un alacantí i van estar gairebé dos anys vivint separats, cadascun en una província, fins que ella es va decidir i va fer el pas de traslladar-se. El seu primer treball a Alacant va ser en una empresa de fabricació de plàstic de Benidorm, on va estar quasi un any, fins que va tancar. En veure's sense ocupació, va decidir buscar entre les ofertes laborals del periòdic, on dos li van cridar l'atenció. La primera era d'una constructora, Nexe, i la segona, la que li canviaria la vida, era d'Aena, que buscava enginyers aeronàutics o industrials. Va començar a treballar en la constructora mentre realitzava el llarg procés de proves per a entrar en l'empresa aeronàutica, fins que en 2006 va aconseguir fer-se amb un dels llocs oferts.
Va entrar com a enginyera d'infraestructures i prompte es va decantar per la part elèctrica, fins al punt que, durant la construcció de la nova terminal de passatgers de l'Altet, es va encarregar de supervisar les obres de la nova central, de la qual anava a dependre el subministrament del recinte. Degué fer-ho bé perquè en 2011 la van promocionar a cap del departament de manteniment i, tres anys després, l'aleshores director de l'aeroport, Santiago Martínez-Cava, la va nomenar cap del seu gabinet.
Acostumada a treballar amb cables i circuits, reconeix que això de passar a un treball on l'important és la gestió de les persones li va causar cert respecte, però no es va acovardir. També va sentir «vertigen» quan l'any passat li van proposar ser la directora de l'aeroport davant la marxa de Tomás Melgar, però va acceptar, «perquè sortir de la teua zona de confort és la manera d'evolucionar professionalment».
Clar que llavors no sabia que un incendi en la coberta de la terminal anava a provocar un dels majors desafiaments operatius als quals s'ha enfrontat L'Altet en tota la seua història. Una altra prova que també sembla haver superat.
Com a directora, la seua obsessió és que els passatgers tinguen la millor experiència possible. D'això depén, recorda, que els visitants de la Costa Blanca s'emporten el millor record de les seues vacances en terres alacantines.
