Republicans de boqueta i dialogants de fireta

L'abdicació del borbó Juan Carlos I d'Espanya va comportar la pèrdua d'una bona oportunitat per canviar la forma d'estat: un estat monàrquic i obsolet que, per definició, es basa en el dret espermàtic (o de sang blava) més que no en la voluntat lliurement expressada pels ciutadans a través del vot lliure i democràtic.

Cal que no oblidem que la monarquia borbònica que encara patim, primer amb el pare i després amb l'actual rei Felipe VI, és el resultat d'una llei franquista: la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado de 26 de juliol de 1947. Més encara, la Ley 62/1969, de 22 de julio, por la que se provee lo concerniente a la sucesión en la Jefatura del Estado, afirmava el següent: "El VII de los Principios del Movimiento Nacional establece que la forma política del Estado español es, dentro de los Principios inmutables del Movimiento Nacional y de cuanto determinan la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado y demás Leyes Fundamentales, la Monarquía tradicional, católica, social y representativa.

Tot plegat no resultaria una pantomima paradoxal, una burla infame a tots els espanyols si no fos perquè les forces polítiques democràtiques, incloent-hi el PSOE i el PCE, acceptaren la continuïtat i la vigència de las Leyes del Movimiento Nacional. L'excusa era el soroll de sabres i el benefici d'una pau pactada amb la condició que els responsables dels 40 anys de dictadura franquista mai no foren jutjtats, com ho foren els criminals nazis al procés de Nürnberg.

En efecte, el dictador ho va deixar tot lligat i ben lligat, malgrat que el seu successor natural, l'Almirall Carrero Blanco, ascendira literalment als cels per obra i gràcia dels ogres d'ETA.

Aquesta és la història; i diuen que la història ja està passada: però no és cert. Amb un PCE desarticulat i un PSOE que s'erigeix com a hereu d'aquells socialistes que, com Largo Caballero, Indalecio Prieto o Juan Negrín, posaren tots els seus esforços en la defensa de la legalitat republicana, és lamentable que des de les institucions governades pels socialistes no s'haja mogut ni un pèl per tal de defensar el dret a ser consultats si volem una monarquia confessional i nacionalcatòlica, hereva del franquisme, o una república laica i ciutadana.

En aquest sentit, el grup municipal d'Esquerra Republicana del País Valencià, amb el suport de l'agrupació local de Compromís-Bloc Nacionalista Valencià, presentàrem una iniciativa al Ple de l'Ajuntament de Faura el 21 de juliol de 2014 en què consideràrem que no es pot privar la ciutadania del seu dret a vot, el seu dret a elegir tots i cadascun dels membres de l'estructura jeràrquica que conforma l'Estat espanyol. La resposta de l'equip de govern va ser, si més no, tèbia: es van remetre a un acord genèric que no comprometia a res ni permetia resoldre res en el sentit d'impulsar el dret a decidir la forma d'estat, tot sota l'excusa de la sacrosanta constitució de 1978, que ningú dels qui tenim menys de cinquanta anys va tenir l'oportunitat de votar.

En el mateix sentit, i en la línia del dret a decidir de les nacions no castellanes de l'Estat espanyol, convé recordar les paraules d'Alfredo Pérez Rubalcaba al Congrés de Suresnes de 1974: "La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español." (Punt 1 de la resolució sobre Nacionalitats i Regions del Congrés del PSOE de Suresnes, any 1974).

Què ha canviat en el PSOE d'aleshores a ara? Què ha portat el PSOE a renunciar als seus principis republicans i a la defensa de la plurinacionalitat de l'Estat? Potser massa anys de tocar els acords del poder. O potser les vel·leïtats d'espanyolistes irredempts com Alfonso Guerra, Carmen Chacón, Susana Díaz o el mateix secretari general actual, Pedro Sánchez, que han oblidat els principis que movien Ernest Lluch, Josep Lluís Albinyana o Ricard Pérez Casado.