Fa temps que sabem que el partit polític que ha governat les principals institucions del País Valencià els últims 20 anys està trufat de corrupció. La llista de casos sembla infinita; alguns d'estrictament valencians, com Brugal, Terra Mítica, Castellano, Cooperació, visita del Papa, Fabra, Emarsa, Imelsa? D'altres d'extensió estatal, com Bárcenas, Gürtel, Púnica, Nóos, finançament il·legal.

Ja estem massa dies veient que «els valencians» omplim portades de diaris i minuts televisius i radiofònics amb expressions del tipus «la corrupción en Valencia», «la trama valenciana», etc., que donen a entendre que el País Valencià és còmplice de la corrupció. Tanmateix, pocs pobles com el nostre hi han lluitat més en contra. Durant els anys de majories absolutes populars, quan les trames més mafioses gaudien dels favors dels dirigents de la Generalitat, molts valencians lluitàvem per combatre eixa manera de fer. Per desgràcia, però, la nostra lluita no trobava el ressò mediàtic que mereixia: els principals mitjans de comunicació s'entretenien a esbombar les bonhomies i els encerts (?) d'uns governs que estaven omplint-se les butxaques, mentre castigaven el poble a la indigència econòmica, cultural i moral.

És hora, doncs, de posar la sordina als altaveus mediàtics populars. És una mentida de primer ordre que la principal preocupació del PP siga el creixement econòmic, uns serveis socials dignes, un sistema sanitari universal i sostenible, llocs de treball per a tots i educació de qualitat. Si fóra cert, no s'haurien dedicat, per exemple, a adjudicar obres de centres educatius a amiguets, inflant el preu i reduint les possibilitats d'eficiència del programa de construcció de centres públics, a canvi de les famoses mossegades. Si tant els preocupara el benefici de la majoria, haurien pogut destinar uns pocs dels euros corromputs per a col·locar les balises pertinents que haurien evitat l'accident de metro, que es va endur per davant la vida de 43 valencians l'any 2006. Els atestats les xifraven en uns pocs milers d'euros; si fa no fa, una bona mariscada de Rus, Rita, Fabra i tota la pesca.

La corrupció al si del PP no són «casos aïllats», com ens volen fer creure els dirigents peperos. És una manera de fer de la cúpula dirigent des dels llocs de decisió, consentida, com a mínim per omissió, per la resta de membres del partit, fins arribar als votants. Recordem que aquests van regalar una majoria absoluta a Camps mentre estava assegut a la banqueta dels acusats. La corrupció inhabilita el Partit Popular moralment, i potser judicialment —esperarem esdeveniments—, per a encarregar-se de gestionar el bé comú. De fet, ni el PP ni el PSOE són instruments útils per a posar fi a la corrupció: els dos aprofiten el poder a les institucions per a blindar els corruptes. L'exemple més vergonyant és la designació per tots dos, PSOE i PP, de personatges com ara Chaves, Griñán o Rita com a senadors, aprofitant l'aforament que atorga aquesta condició.

Ens cal un canvi: no tan sols de cares, sinó de formes. Implementar mecanismes de control que fiscalitzen la gestió de les nostres institucions i un sistema que garantisca que els balafiadors de la cosa pública no se n'eixiran amb la seua. Que qui la faça, la pague. Hem de garantir que qui vulga corrompre's o corrompre tinga la sensació que tard o d'hora el pes de la llei li caurà sobre els muscles.