Cada 17M es converteix en una gran oportunitat per fer balanç dels avanços aconseguits en el camí cap a la igualtat plena de lesbianes, gais, bisexuales i transexuales però també per renovar esforços per part de tota la societat i ens comprometem amb l'objectiu d'acabar amb la xacra de l'homofòbia, la bifobia i la transfobia i lluitar de forma ferma, a través de les polítiques proactives publiques, com és el cas de l´ Observatori Valencià contra la LGTBfobia haurà de jugar un paper determinant en l'elaboració de la Llei LGTBI, contra la discriminació en totes les seves formes que encara persisteix per causa de l'orientació sexual i identitat de gènere.

La dignitat de cada persona humana constitueix la base de l'estat de dret i està emparada en la Constitució Espanyola, la igualtat de tracte i la igualtat davant la llei de les persones independentment de la seva orientació sexual és un dret universal reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans.

En este sentit cal reivindicar aquest 17M, i tots els dies, mesures per enfortir la visibilitat i la veu dels pares i mares LGBTIQ, enfortir la visibilitat i la veu de les "famílies diverses" i conduir a avanços en el reconeixement i els drets, enfortir la visibilitat i la veu dels fills i filles de pares LGBTIQ, i possiblement enfortir l'estructuració del seu moviment, així com recuperar "valors familiars" des d'una òptica progressista. I tot açò no sols s´ha de fer a la cuna familiar si no també a l´escola. És una obligació de l'escola democràtica ajudar a equiparar la diferència de poder entre els nois i noies que ostenten l'hegemonia social i cultural i aquells que estan en els marges.

Pareix ser que l´estat espanyol és, segons la majoria dels estudis, l´estat menys homòfob del món. Açò diuen les xifres, però ho diu també el sentit comú i la percepció pròpia quan s'ix fora. Espanya s'ha convertit en uns pocs anys en un lloc en el qual les persones lgtb poden viure raonablement segures i amb possibilitat de desenvolupar vides plenes. Per descomptat que la lgtbfobia existeix, i és molt major fins i tot del que sembla. I hi ha, a més, moments de la vida en els quals aquesta lgtbfobia és major i més perillosa, com en l'adolescència quan les identitats relacionades amb el gènere estan en formació, són més febles i per a assegurar-se s'aferren a estereotips hegemònics socialment. És una obligació escolar que cal complir en nom de la construcció d'una ciutadania respectuosa amb els altres i les altres, democràtica, oberta i inclusiva.

Les agressions per lgtbfobia estan creixent. Els agressors són xics joves (menors de 20 anys la majoria) que han nascut quan la igualtat legal era un fet -o era a punt de ser-ho- en aquest país. Durant molts anys, els anys de la lluita per la igualtat, els anys en els quals les reivindicacions lgtb obstaculitzen en els informatius, els anys en els quals el govern i les institucions es mostraven molt favorables a recolzar aqueixa igualtat, les agressions eren molt escasses. L'efecte del canvi d'ambient polític ha sigut demoledor en aquest sentit. Els nous governants no recolzen els drets lgtb i açò es nota en el carrer. Les institucions eduquen, naturalment; i la seua acció té un efecte performatiu sobre tota la societat. Si qui governa no creu en la igualtat, aquells que tampoc creuen en ella, els que tenen dubtes, en lloc d'ocultar-se per sentir-se en minoria, se senten més fortes i legitimats en el seu rebuig. Un rebuig que, en el pitjor dels casos, pot arribar a l'agressió.

Els valors no es poden ensenyar en una assignatura, sinó que és necessari trasversalitzar-los en tots els plans d'estudi i plans de convivència, però en tot cas, és important atorgar legitimitats en un sentit o un altre. Es tracta de demostrar on se situen les institucions democràtiques respecte a aquestes qüestions.