Fa un temps llegia amb admiració els sacrificis que arribaren a fer els ciutadans d'Oriola durant la Guerra dels Dos Peres (1356-1375), tot suportant un feroç setge castellà de huit mesos de tirada que els portà a menjar gossos, cavalls, rat-penats i - fins i tot - cadàvers humans (d'acord amb la documentació). Finalment hagueren de capitular i Pedro el Cruel - el rei castellà, l'agressor - n'expulsà la població que vingué a refugiar-se a Sagunt. Tan sols un any després, el rei Pere III - dit el Cerimoniós, el nostre - foragità els invasors castellans i les seues lleis d'ocupació, tot retornant Oriola als oriolans, la lleialtat insubornable dels quals fou premiada -entre altres coses- amb el privilegi de lluir a l'Oriol (la seua senyera bossellada) l'emblema «Semper prevaluit ensis vester» (Sempre prevalgué la vostra espasa).

La devoció dels oriolans per llur pàtria, la valenciana, no és cap fenomen aïllat. Ans al contrari, el patriotisme es troba als mateixos fets fundacionals de la identitat valenciana, que els historiadors han avançat fins a les guerres dels Furs, dècades després de la conquesta, quan els intents dels senyors aragonesos per anorrear les nostres constitucions - ço és abolir la nostra independència - es traduïren en un alçament generalitzat de la població i jures massives, públiques i espontànies de fidelitat als Furs - prestant vides, honor i hisenda a la seua defensa-. Aleshores no temíem ni a la guerra ni a les pèrdues, car no hi ha major pèrdua que el deshonor i la indignitat.

Així vingué la conquesta de Balansiya i el naixement de València, que no fou el 9 d'octubre de 1238, sinó el 22 de setembre del mateix any (fent-se públic el succés amb la hissada de la Senyera el dia 28 de setembre). I què passà el 9 d'octubre? Doncs l'entrada triomfant, festiva i llargament preparada del rei Jaume I a la ciutat. Si ja es sap que als valencians una bona festa...

Hom no espera trobar hui dia ni la mil·lèsima part de la lleialtat a la terra mostrada pels nostres avantpassats, però si espera que la gernació de polítics que han sorgit d'aquest poble - siguen de l'orientació que siguen, fins i tot si no creuen en el nostre país - assumisquen quelcom semblant a una evolució d'aquesta i lluiten pels nostres drets i llibertats, inherents a la condició humana.

Els valencians, en tant que ciutadans de l'estat espanyol, som posseïdors d'una sèrie de garanties que es vulneren diàriament, d'uns drets que es menyspreen i d'unes llibertats que es neguen - totes elles reconegudes per la llei vigent -. Exigim ser tractats com a ciutadans de primera, no de quinta, i exigim que els nostres representants (també) ens respecten com a tals.

Pot ser cal començar per la memòria i tornar a engalanar per a festes la balconada de la Casa de la Vila amb la Senyera, com es portava fent durant dècades des que l'ombra del feixisme espanyol es diluí, i que va desaparèixer de repent. Pot ser és la inspiració que ens cal per reprendre el camí allà on el vam deixar.