República

I curiosament esta crisi ha coincidit amb dos fets, que potser ens han de moure a la reflexió sobre la nostra memòria més o menys recent, però igualment determinants en el present i el futur: el penúltim escàndol de la monarquia borbònica i la celebració de l'aniversari de la Segona República el 14 d'abril.

Ja sé que molts pensaran que ara no és el moment per posar en qüestió determinades institucions, que hi ha coses molt més importants, que ja hi ha prou de mirar al passat, que cal estar més units que mai, etc. No ho sé, no dic que no tinguen part de raó, però tranquils que jo no vaig a demanar la destitució ni la dimissió de ningú, ni tan sols per fer discursos inútils en moments tan difícils, simplement m'agradaria compartir unes reflexions per si en un futur, si pot ser no massa llunyà, podem plantejar canvis, ara que sembla que tot es va a capgirar per culpa del maleït bitxet ... o del que siga. No sé si alguna vegada coneixerem les causes i els interessos d'esta pandèmia, però segur que hi haurà beneficiats i damnificats.

Pel que respecta al primer fet, em fa la impressió que la societat espanyola encara no és conscient de la gravetat de les acusacions que pesen sobre el rei emèrit. Sembla que el borbó més campechano, caçador d'innocents elefants i de peces més sofisticades, el col·lega dels sàtrapes saudites, l'únic príncep al món hereu d'un general genocida, ha fet una autèntica fortuna a base de donacions aprofitant-se d'un càrrec pel qual ja cobra un substanciós salari de la hisenda pública. No sé si és un presumpte delinqüent, per molt inviolable que siga, però segur que no compartirà cel·la amb el gendre.

Juan Carlos va haver de renunciar a la corona de manera precipitada per altres escàndols i ara el seu successor ha hagut de rebutjar una herència construïda a saber sobre quins misteriosos fonaments. Felipe ha hagut de renunciar precipitadament també, quan l'escàndol ja era públic a tota Europa per a major vergonya. I és que no sols s'hereten les corones, sembla que en l'ADN els borbons tenen un historial molt poc exemplar, des de Felipe V a Alfonso XIII, passant per Fernando VII o Isabel II. No m'imagine què més ha de passar perquè es plantege un referèndum sobre la continuïtat o l'abolició d'una monarquia tan desacreditada com l'espanyola.

Sembla que el rei Faruk d'Egipte, quan va ser destronat el 1952, va vaticinar: "en pocs anys només quedaran al món cinc reis; els quatre de la baralla i el d'Anglaterra". Setanta anys després al món encara es poden comptabilitzar 43 monarquies, de les quals 12 a la vella Europa ( 8 a la UE). I n'hi ha de tot: autoritàries, absolutes, parlamentàries; algunes fins i tot s'han modernitzat en extrem i en quasi totes, especialment a Europa, la premsa rosa i la groga troben una font d'inspiració inesgotable. Les noces reials i últimament les infidelitats conjugals donen molt de joc i entretenen el poble addicte al paper couché.

A poc a poc - que el déu Ra t'escolte, rei Faruk --, aniran despareixent, perquè en el curs de l'evolució humana, lenta però inexorablement caminem cap a sistemes més igualitaris. I l'essència de la monarquia és la desigualtat, ja ho diu la mateixa paraula: mono-arquia, el govern d'un sobre els altres. Només per raons de llinatge, de sang més o menys noble, una persona està per damunt de les altres, per molt deshonesta que siga i sense que se sotmeta al sufragi de la sobirania popular. Els romans ja la van abolir el 510 a.n.e, i lluitaren durant mig mil·leni per evitar que tornara, i moltes són les civilitzacions i pobles que al llarg de la història han abandonat les dinasties hereditàries (Itàlia el 1946 per referèndum).

Si la monarquia és un règim intrínsicament no democràtic, encara és menys legítim si té orígens foscos i comportaments immorals. I en el cas de l'espanyola no cal saber molta història per reconéixer que esta dinastia només que ha sabut regnar amb mà dura i espoliar tot el que ha pogut. I durant el segle XX ha sigut la gran aliada de les dictadures, començant per Alfonso XIII i Primo de Rivera, i continuant per l'adopció de Juan Carlos per part de Franco, qui el va nomenar el seu successor. De fet la casa reial és encara per als sectors més conservadors i reaccionaris el cordó umbilical que unix la democràcia a la dictadura i que garantix la sacrosanta unidad, tal i com Felipe VI s'encarrega de recordar als seus discursos carregats d'ideologia i política - hauria d'aprendre més dels seus homòlegs europeus. I per cert que segurament els seus pares no pensaren com d'ofensiu és per a molts ciutadans no castellans el nom que triaren per al príncep, el mateix que el d'aquell primer borbó Felip V que penja per avall a Xàtiva com a destructor de la ciutat i de nostre autogovern.

L'alternativa a la monarquia és la república, el sistema més estés al món i per suposat a Europa, on a finals del segle XIX només hi havia tres estats republicans. Seria l'ideal democràtic, on qualsevol ciutadà pot aspirar a qualsevol magistratura, inclosa la de Cap d'Estat, i cap persona està des del bressol per damunt de la resta i de la llei.

De repúbliques també n'hi ha de diverses tipologies: presidencialistes, semipresidencialistes, parlamentàries, islàmiques i fins i tot bananeres. Però és l'essència democràtica de la concepció igualitària de la república allò que importa, al marge de les desviacions o dels abusos de poder que es poden donar també en règims que s'anomenen republicans simplement perquè no tenen rei o reina. A mi m'agraden particularment les repúbliques parlamentàries amb una presidència exquisidament neutral, a l'estil d'Alemanya o Itàlia. En última instància, siguen repúbliques d'un tipus o un altre, depenen d'eleccions democràtiques.

El segon fet al qual ens referíem al principi d'este article és l'aniversari de la Segona República, que es va declarar el 14 d'abril de 1931 i va posar fi al llarg període de la restauració borbònica iniciat simbòlicament a Sagunt el 1874 amb el pronunciament militar del general Martínez Campos. És el primer període autènticament democràtic en la nostra història i potser per això va acabar dramàticament, l'1 d'abril de 1939, després d'una cruenta guerra civil que va declarar un altre general colpista.

Aquella República va intentar regenerar profundament un país endarrerit i va posar en marxa tota una sèrie de reformes necessàries per a progressar políticament, socialment, econòmicament i culturalment, des de la reforma de l'exèrcit, a l'educativa i religiosa, passant per l'autonòmica o l'agrària. Reformes democràtiques que buscaven la igualtat i la llibertat.

Amb l'excusa d'algunes temptatives revolucionàries i alguns episodis de violència, una part de l'exèrcit es va rebel·lar contra el govern legítim i va encetar una guerra que, amb l'ajuda dels règims nazi i feixista, van guanyar per a instaurar una nova dictadura que durant quaranta anys va tornar a posar les vides del ciutadans en mans dels militars, els terratinents i poderosos i una església carpetovetònica.

La transició democràtica, només després de la mort del dictador, és encara entesa pels hereus de la dictadura com una concessió que ha d'estar controlada en tots els àmbits, la figura més simbòlica de la qual és la monarquia.

Durant molt de temps la figura del rei, amb tota la parafernàlia i tota la narrativa construïda al seu servei, ha captivat gran part de la societat, fins i tot de l'esquerra moderada, però ara, després de tot el que sabem és difícil entendre que la seua continuïtat no siga refrendada democràticament. No sé què més ha de passar i això que de la missa no sabem ni la meitat. Reflexionava Juan José Millás fa algunes setmanes: "No sé qué guardamos dentro del armario de la monarquía, pero algo muy oscuro o muy nuestro debe de ser cuando, pese a su historial de escándalos, no nos decidimos a llevarla al trastero. Acabarán con ella las termitas antes que un decreto".

Segur que no la portarà al traster el coronavirus, però no sé, crec que estes circumstàncies excepcionals haurien de servir per netejar armaris, llevar la pols dels llibres, ordenar velles fotografies, però també per fer-nos preguntes, buscar respostes i intentar contribuir al progrés de les persones i els pobles.