El patrimoni general, en els pobles i les ciutats, orgull per haver conservat un meravellós passat dissenyat per generacions anteriors. La societat, a voltes, s'ompli la boca de bones paraules per les grandeses de monuments. Però a voltes este també cau en l'oblit dels col·lectius i de les institucions.
Es pena que, com que no s'ha assolat, es troba en bon estat. Sols, quan es desintegra, es comprova que no era així. Eixe potser, amb el temps, siga el cas d'un excepcional monument arquitectònic del Camp de Morvedre: l'aqüeducte de la Séquia Major de Sagunt al pas per Estivella. La seua missió és la de transportar les aigües des del terme al d'Albalat dels Tarongers i permetre que continue pels municipis fins a arribar a Sagunt.
El monument, popularment conegut com els Arcs d'Estivella, és mirat pels veïns i per les veïnes amb orgull, cada vegada que des de les partides de l'horta alcen la vista i es troben tan gran estructura al bell mig del riu Palància o Sagunt. Tanmateix poc poden fer per conservar-lo amb dignitat perquè no és una propietat municipal.
L'actual construcció és posterior al 1581, quan una inundació va provocar la destrucció de la primitiva fàbrica. Els encarregats del treball foren l'obrer de vila Joan Salvador i el picapedrer Joan Asó, tots dos habitants de la ciutat de València. El seu estil recorda els realitzats per eixos anys en el llit del riu del Cap i Casal. L'aqüeducte està format per dotze arcs de diferents estils: de mig punt, rebaixat i apuntat.
Els primers quatre arcs, situats a la banda esquerra del Palància són rebaixats, sense tallamars i s'ubiquen fora del llit. Es troben perduts entre la vegetació. Seguidament se'n troba un de mig punt. La part central la constituïxen 6 arcs apuntats que es caracteritzen per l´ús de carreus units amb argamassa. La realitat del monument és trista.
La Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la Séquia Major són els responsables de la seua salvaguarda però res fan perquè no es degrade. Davant eixa situació, l'Ajuntament d'Estivella, conscient de la vàlua de l'element arquitectònic ben poc pot fer. Els grans arbres crescuts entre els carreus, la caiguda d'alguns elements, la vegetació que cega part dels arcs i la poca consideració com a monument són els elements més visibles d'una agonia que, si no tracten les administracions, acabarà per assolar el monument.
Valor. Hi ha pocs elements hidràulics del segle XVI en el Camp de Morvedre.
La dignitat del monument ha estat reivindicada per moltes fonts històriques. Però de poc ha servit a les administracions. Han de pensar que, a més d'un valor utilitari, en té un històric i artístic.
Queda poc de temps però encara el suficient per a dignificar-lo. Després sols podrem apenar-nos de la seua destrucció produïda per la desídia dels organismes que ho podrien haver evitat.
Confiem que els Arcs d'Estivella tornen a recuperar la bellesa del passat i puguen ser admirats com es mereixen per la ciutadania de la comarca. No deixem que l'agonia els desintegre finalment. Està en mans de tots i totes. No sabem per quant de temps.
