Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

QUADERNS DE PATRIMONI

Fascinats per Hèrcules

L’investigador Manuel Civera repassa les emprentes i construccions al·lusives al fill de Júpiter que es poden trobar a Sagunt

Fascinats per Hèrcules

Segons la mitologia antiga la ciutat de Sagunt fou fundada per Hèrcules quan l’heroi-déu tornava cap a Grècia després de robar els bous de Gerió. S’esdevingué, però, que l’expedició s’aturà a Sagunt i Zakinto calcigà una serp, l’animal li pegà un mos i el rei de Zante va morir. Aleshores Hèrcules per honorar el seu capità va cremar-lo al més alt del tossal i allà diposità les cendres. Anys després torna una expedició jònica, originària de Zakinto, tornaren a Sagunto i s’hi quedaran a residir prop de la tomba del seu heroi i crearen la ciutat de Zakinto o Saguntum. Sagunt no fou colònia grega, però hi ha moltes evidències que es troba en la ruta comercial grega.

La llegenda hagué d’arrelar a partir de la primera meitat del segle III aC amb les emissions de les dracmes i hemidracmes encunyades per Arse amb la imatge d’Hèrcules amb diadema o corona de llorer, clava i/o mant, les quals hagueren de tindre la finalitat de finançar la construcció del temple. La llegenda fou difosa per Tit Livi (59 aC-17 dC) quan digué que els habitants de Sagunt eren oriünds de Zakinto (HR, 21-7.2). Però fou sobretot Sili Itàli (26 dC-102 dC) qui recreà la fundació de la ciutat i parla del temple i del sacerdot d’Hèrcules en la destrucció de Sagunt per Anníbal en el poema èpic Bella punica.

Mite i realitat es foneren en la història de la ciutat, de fet l’eminència més elevada del Castell s’ha anomenat torre d’Hèrcules i les troballes evidencien la vinculació d’Hèrcules en Sagunt: Simancas recuperà de la necròpoli de l’Arse en els anys vint els déus tutelar de Saiganda (Hèrcules, Tu, Dionís, Neitin o Diana, Faunes…) i el pitxer antropomorf d’Hèrcules que hagué d’utilitzar-se en els rituals del mític fundador de Sagunt; Melchor i Benedito en les excavacions de la via del Pòrtic a principi del segle recuperaren la metopa d’Hèrcules tornant del jardí de les Espèrides.

A l’eminència superior del Castell és digne de veure el treball de picat de la roca fins aconseguir parets verticals de més de cinc metres, les quals defensen la plaça pel nord, est i sud i ben possible per l’oest obra que convertia la plaça d’Hèrcules en una mena de meseta inaccessible. Pel costat est la paret està integrada en el forn del segle xix, la qual conforma una barbacana amb fossat. Pel sud en zigi-zaga s’accedeix a la terrassa est que se situa sobre la gruta arcana orientada a l’eixida del sol i des d’on es contempla una panoràmica excepcional. En la pujada cal apreciar el mur ibèric d’aterrassament del fòrum del temple d’Hèrcules pel sud i les cisternes que refrescarien els devots.

El camí accedeix a la meseta superior salvant la barbacana, ara aterrada, i es converteix en un carrer d’uns dos metres d’amplària del qual queden vestigis. El carrer divideix la meseta en dues parts: al nord haurien de situar-se els antics edificis de la cúria i del senat de Saiganda. En els soterranis albergarien probablement el taller d’encunyacions i el tresor d’Arse, i en la planta les dependències administratives i la sala de l’assemblea; al sud del carrer se situava el fòrum amb el temple d’Hèrcules. El carrer gira al sud en noranta graus excavat en la roca i conduïa a les defenses occidentals. A. Beuter en 1538 el temple l’anomena torre de Zakinto, Wijngaerde dibuixa en 1596 dos grans edificis, el temple d’Hèrcules i el senat. Antoni Despuig en 1795 excavà la torre d’Hèrcules i descrigué les restes del temple que el poble l’anomena torre del Penó.

Lloc reaprofitat

Tota la meseta d’Hèrcules fou reaprofitada durant la guerra del Francés i això comportà escombrar les estructures del temple, el qual amb l’eliminació dels atris s’havia convertit en la torre d’Hèrcules. A l’est del lloc del temple van construir el comandament sobre el fossat i la barbacana i a l’oest van contruir els baluarts de la bateria de Sant Ferran. En la construcció de la meseta inferior, dels baluarts i dels murs reutilitzaren pedres del temple i les que sobraren les abocaren a la plaça d’Estudiants, on podem veure encara columnes, zòcals, i cornises. La informació que demostra definitivament l’existència del temple d’Hèrcules és la lectura d’Ambrosio de Morales en 1525 d’una inscripció (perduda) de l’església de la Santíssima Trinitat. La pedra que assegura l’existència de l’escultura d’Hèrcules, l’ara dels sacrificis i el setial del sacerdor es baixà al convent en la Baixa Edat Mitjana en el segle xvi des del temple.

Planta que es va quedar gravada

El fòrum del temple d’Hèrcules ocupa una superfície de 22 metres d’ampla per 33 de llarga. Al costat nord, vorejant el carrer hi havia tres cisternes oblongues, ibèriques, que feien la primera de 9,5 m de llarga per 0,9 m d’ampla, la segona de 7 m per 0,9 m i la tercera de 3 m per 0,7 m d’ampla. La construcció del temple comportà el rebaix de la roca per fer l’assentament dels murs, de manera que es deixà gravada la planta del temple, fet que ens ha permés aconseguir les mesures del temple. Feia 24’40 m de llarg per 10’27 m d’ample. La superficie es divideix en quatre espais que d’est a oest fan: atri est 10’27 per 5 m, naos 10’27 per 9’3 m, episthodomos 10’27 per 7’10 m i atri oest o posterior 10’27 per 3 m. L’amplada dels murs laterals dels atris feien 0’60 m d’amples i els murs de les naus feien 0’90 m d’amples.

L’atri principal no estava construït sobre pòdium perquè queden restes del lluït sobre la roca. La naos estava elevada com a mínim un metre respecte de l’atri i s’hi accedia per una porta que feia 2’27 m d’ampla. Aquest escalonament havia de tindre la finalitat de permetre la visió de l’estàtua de la dinivitat des de la meseta inferior.

Atri oest elevat

L’atri oest estava elevat cosa d’un metre respecte de la plaça. Des de l’atri oest entraves a l’episthodomos que es trobava fondo cosa d’un metre.

Els atris hagueren de ser tetràstils, si bé les columnes dels extrems havien de ser adossades als murs perquè hi ha columnes estriades adossades entre les estructures del voltant.

Les columnes exteriors del temple havien de ser estriades i amb capitells corintis de tipologia arcaica. Si tenim en compte que les columnes estriades localitzades fan entre 64 i 32 cm de diàmetre, deduesc que feien una alçada d’uns 6’5 m (60 cm de la base, 5’4 m del fust i 30 cm del capitell).

A això cal afegir-li aproximadament un metre de l’estilòbat (plataforma de la base o pòdium) i uns 2 m entre l’arquitrau, el fris i el frontó. Tot plegat el temple s’elevava sobre la base de la meseta pètria entre 9 i 10 metres. No disposem encara de restes de la inscripció; però probablement estava escrit en iber.

Compartir el artículo

stats