Per què Jaume Bru i Vidal va deixar de publicar poesia al llarg de vint-i-cinc anys? Quan va publicar Retrobament (1960), premi València de literatura, tenia quaranta anys. Fins als seixanta-cinc no hi va tornar al món de l’edició. Ho va fer amb Poeta en darrer cant (1985), dins de la col·lecció Ardeas Poesia. Un silenci poètic que va posar en relleu una “irregularitat desconcertant entre una primera etapa, sòlida i brillant, preludi de la poesia de Vicent Andrés Estellés, i una represa més inconsistent”, amb paraules d’Enric Sòria. Escrivia, però no publicava, qui sap si per la seua atàvica discreció. Si de cas, participava en certàmens florals, però deixava en el calaix una obra esplèndida: Home endins. La poesia existencialista de Bru, la dels angoixats, que deia Sanchis Guarner, és una sentida confessió davant dels altres, de retrobament amb els seus, com va escriure Francisco Salinas, amb els temes clàssics com a teló de fons.

El poeta em va contar en les Converses amb un intel·lectual dels anys cinquanta (Tàndem edicions, 2003) que aquesta desafecció va ser fruit de la indolència. La publicació d’Ala encesa (1950), dins de la col·lecció L’Espiga del Grup Torre, presagiava una veu personal, potent, moderna, sobretot si tenim en compte que repartir estampetes religioses en valencià a la porta de les esglésies va ser la primera represa lingüística després de la guerra civil.

Jaume Bru i Vidal fou un home pont dins del grup Torre entre fortes personalitats: amic alhora de Fuster i del tàndem Xavier Casp i Miquel Adlert. El savi de Sueca va regalar un quadre a Bru —l’únic que va pintar en vida— com a regal de noces de 1950, que va ser portada del monogràfic de la revista Abalorio de 1999, dedicada al poeta, amb un títol ben fusterià: “Viatge del general Franco a la sífilis”. L’any 1979, amb motiu de la cloenda dels cursos Carles Salvador, i a iniciativa de Rafael Tomàs, es va fer una lectura poètica amb els joves poetes locals i es va publicar una antologia. Aquell va ser el primer contacte de Bru amb els poetes de la ciutat.

Després, Fundació Bancaixa Sagunt, una entitat essencial en la publicació de la seua poesia inèdita, va traure a la llum Ofrena lírica, l’any 1981, una recopilació dels llibres anteriors. Hi va haver dos moments importants en la reivindicació de la seua poesia. D’una banda, la publicació el 1988 de Testimoni i ofrena, el primer volum de l’obra completa, amb un magnífic pròleg de Francesc Agües i la implicació de Manuel Civera i, d’altra, amb el monogràfic d’Abalorio de l’any 1999, que vaig coordinar, on més de seixanta escriptors i escriptores i artistes d’arreu del País Valencià reteren homenatge a l’autor d’Ala encesa i el confirmaven com una de les veus rellevants de la represa.

Posteriorment, el Consell Valencià de Cultura va traure a la llum una antologia de la mà de Lluís Alpera i Fundació Bancaixa publicava L’instant precís, el segon i definitiu volum de l’obra, prologat per Francisco Salinas.

El procés va concloure amb la concessió del Premi de les Lletres Valencianes de 2000. La seua empremta poètica, sempre inesborrable.