C om explicar el vastíssim treball històric i literari que ens ha deixat Santiago Bru i Vidal? Crec que fou una formigueta treballadora guiada per la seua passió per Sagunt. Quan repassem el seu llegat durant els 79 anys que visqué, me’n faig creus. Com pogué compaginar la tasca docent, d’historiador, cronista, poeta, les famoses reunions amb el grup Torre i la funció com a pare i marit? És un misteri.

Sagunt ha tingut molts fills il·lustres. Persones que han donat fama a la ciutat perquè el seu treball ha estat brillant en molts aspectes... Un d’ells és Santiago Bru i Vidal, nascut a Sagunt el 29 de juliol de 1921 i que va faltar l’11 de novembre de 2000. Enguany en faria cent. El seu pare era representant de la casa Singer, conegut al poble com “Santiago el de les màquines”. Vaig conéixer els seus pares quan vivien al Camí Reial, on tenien el negoci. Era fill únic. Va estudiar les primeres lletres a Sagunt, va cursar el Batxillerat a València, a l’Institut Lluís Vives. Va cursar més tard Magisteri a l’Escola Normal de Castelló. Després es va llicenciar en Filosofia i Lletres secció Història, i es va especialitzar en Història Antiga. Va arribar a ser doctor. Fou professor per oposició de l’Institut Valencià de Sordmuts (1946-1957); tècnic superior del Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València (1957-1966); professor d’Història de la filial número 9 de l’Institut Lluís Vives de València (1966-1975) i director del mateix centre (1970-1975); professor d’Història a l’Escola de Formació Professional de la Diputació de València (1967-1971); inspector en cap d’Arxius, Biblioteques i Museus, per oposició, de l’Ajuntament de València (1975-1980); cap del Servei Municipal del Patrimoni Històric i Cultural de València (1980-1986), càrrec en el qual va cessar per jubilació.

Cronista de la ciutat de València i de Sagunt des de 1952 fins que va faltar. Fou acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (des de 1966), a més d’acadèmic de número de l’actual Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Fou també acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (des de 1970) i cronista oficial de València (des de 1973). Fill predilecte de Sagunt (des de 1988). President del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre (1993-1998). Fou vocal, secretari, vicepresident i president dels cronistes oficials del Regne, coordinador d’actes, assemblees anuals que es van celebrar entre 1968 i 1998. Va compaginar investigació històrica i creació literària (va publicar poemaris amb el nom de Jaume Bru i Vidal), resultat del qual hi ha nombroses publicacions. Al voltant d’un miler d’articles en revistes científiques i literàries o de caràcter divulgatiu a la premsa, fonamentalment de caràcter històric, van ser publicats. La Caixa d’Estalvis de Sagunt li va publicar Obra completa I i II.

Fou, per tant, un home d’una intensa activitat i un intel·lectual destacat. En el seu treball literari va ser fidel a la llengua, mantenint-se allunyat de polèmiques estèrils, que, en una determinada època, alguns volgueren aprofitar al seu favor. Com a historiador fou rigorós, seriós. La seua fecunda obra històrica resistirà, de ben segur, el pas del temps, les seues publicacions són referències on acudiran els que vulguen documentar-se en temes saguntins, arqueològics o valencians. Si la seua obra històrica no existira, el panorama de la cultura saguntina seria molt més pobre, perquè no hi ha figura com la de Santiago Bru que haja fet progressar la historiografia i l’anàlisi de l’arqueologia i que haja fet conéixer i respectar el nom de Sagunt.

Va ser un inesgotable caminant, per Sagunt, home refinat i cordial, conciliador, que s’aturava per raonar amb qualsevol. Més d’un dia vaig parlar amb ell mentre passejava pel carrer de l’Olleria, el meu carrer, camí de la Impremta Navarro, perquè volia oferir-li alguna novetat i s’aturava per contar-m’ho, ple d’il·lusió.

Fou membre de la Penya Esvaradora, grup d’amics que organitzaven els Jocs Florals a Sagunt. En aquella època quasi de postguerra, en què el país era un desert cultural, fou una alenada d’aire fresc. D’aquesta Penya va sorgir Les agonies de Constantino, novel·la radiofònica de Juan Chabret Villar, per entregues, que, de manera fidel, seguia la ciutadania, en la qual va adoptar el nom de “Peret el del Cantal Gros”.

La professora Olga Gargallo ha planificat una ruta literària pels llocs emblemàtics que s’esmenten en la seua obra poètica. En el Col·lectiu pel Patrimoni Saguntí hem seguit l’esmentada ruta, acompanyats per la ciutadania saguntina. Finalment vull expressar alt i fort el gran amor que Santiago Bru sentia per Sagunt. Felicitats, don Santiago!!!