De nou el 25 de novembre ens manifestarem al carrer contra la violència masclista i al Port de Sagunt ens aplegarem per finalitzar a la rotonda de la Tolerància, just a 20 metres d’on una veïna va ser assassinada al maig a mans del seu marit.

De segur que es llegirà un manifest carregat de raons i reivindicacions; escoltarem amb un nus a la gola un a un, el nom de les dones i xiquetes assassinades l’últim any; minuts de reflexió i dol; tornada a casa a sopar, a la nostra normalitat. A eixa presumpta normalitat, perquè hi haurà dones que no li contaran lliurement a la seua parella d’on venen o, encara pitjor, d’altres que no hi acudiran per evitar explicacions.

Divendres passat a Faura, la gent d’ERPV projectàrem el documental «Mai més víctima» d’Ariadna Oltra i Mireia Pigrau, un recull de testimonis de dones que han patit violència física i psicològica per part de les seues parelles. La història es narra gradualment, des de l’aparent i feliç relació primera, a com el seu company esdevé una mala bèstia masclista i violenta fins a aparentment fugir, aparentment, perquè del que no poden fugir és del trauma i la por, del terrabastall en les seues vides per plantar cara al seu entorn, que sovint justifica al maltractador.

I aquí és on volia anar a parar: el masclisme quasi genètic de segles i anys i panys, això que anomenem societat patriarcal, ens fa justificar les agressions del maltractador bé per amistat o lligams familiars, o bé només per prejudicis o síndrome del ramat. I passa també amb les agressions sexuals i les violacions.

Frases com «és que ell està passant una mala ratxa», «és que a la tia li agradava molt la festa», «d’on vindria a eixes hores»... Justificacions de barra de bar atacant la seua pròpia parella o a una companya de feina coses mai criticades però sí celebrades si són “pròpies” de mascles.

Les polítiques contra la violència masclista, campanyes, actes, o reivindicacions no valen per a res si no ens plantem nosaltres. Som una societat malalta amb molts problemes estructurals, uns imposats i interessats, altres heretats, i el masclisme és un d’ells, però com a individu, siguem dona o home, podem posar-li remei.

Quan el marit de Sole la va matar, no crec que no es tinguera abans cap indici que era un maltractador; de fet ella el va denunciar però, com que no “li havia posat la mà al damunt encara...” no va saltar cap protocol per protegir-la més. I deixant de banda de com es gestionen moltes vegades aquests casos, he escoltat més justificacions al barri de com era o deixava de ser ella que de com era o deixava de ser el seu marit.

Diguem prou! Jo m’he fet el ferm propòsit de no tolerar cap justificació; comencem per ací, per un o una mateixa perquè no va de sols de dones açò. No demane que us vestiu de morat o llegiu Beauvoir o Davis, ni que enarboreu banderes ni que vingueu a les manifestacions, només que no justifiqueu ni consentiu que cap persona del vostre entorn justifique la violència masclista. Estareu creant un món millor i, qui ho sap, si salvant alguna vida.