Ara que els grans incendis forestals de la Vall d’Ebo i l’Alt Palància s’han declarat extingits, amb la terra encara calenta i la penetrant olor de la fusta cremada dominant el paisatge, caldria meditar en calma sobre tots els factors involucrats en el foc, i sobre si els éssers humans podem fer alguna cosa per evitar més escenaris amb flames ingovernables. Uns dies després volem fer avaluació d’allò escoltat, perquè els millors debats no es fan en calent.
Com en cada incendi ens hem trobat amb el típic raonament sobre la necessitat de “neteja” dels boscos, i fins i tot la culpabilitat ecologista per oposar-se a aquesta mesura (com si els ecologistes tinguérem el poder d'imposar la nostra visió). Encara es manté la idea que el bosc és un perill latent pel fet d’ésser un bosc (per tindre un substrat arbustiu, herbaci i una terra plena de matèria orgànica); i que tot el que no siguen arbres és brutícia que cal netejar (com si els arbres no es cremaren ni pogueren transmetre el foc de copa a copa).
L’altra idea que s’està estenent al debat és l’abandonament del món rural i s’escolten odes a la necessitat de recuperació dels jardins de les nostres ciutats, el què en el fons té alguna cosa de veritat; com sobreviurien les ciutats i els seus habitants sense el camp?
Aquests argumentaris en instauren en una posició victimista de la qual sols es trauen queixes: cal destinar més recursos a la gestió forestal i al món rural. Es desvia l’atenció i no es visibilitza la complexitat de la situació. Trobem a faltar una dialèctica menys incendiària i més didàctica quan es tracten els assumptes d’actualitat ambiental, inclòs el foc. S’hauria de fer entendre a l'opinió pública quina és la diferència entre la causa del foc, el risc d'incendi, el potencial destructiu, les tasques de prevenció, la política de prevenció, l'equipament d'extinció... I, per descomptat la seua relació amb el canvi climàtic i les polítiques econòmiques actuals.
Des d’Acció Ecologista-Agró considerem imprescindible distingir entre què encén la flama i el material inflamable, que no són els arbustos ni el sotabosc. La causa d’un incendi pot ser un llamp que encén els arbustos secs l’estiu més calorós de la història, o una espurna d’una torrà d’un xalet en mig de les muntanyes, o fins i tot, la d’una desbrossadora d’eixes que “netegen” el bosc. Però el que totes sabem és que el context en què es produeix aquest incident determinarà la seua gravetat.
No podem acceptar que quan es parla d’incendis o de catàstrofes ambientals es deslliguen de les polítiques econòmiques a la comarca i els seus efectes al canvi climàtic. Darrere dels incendis també es troba l'ocupació del territori per una gigafactoria de VolksWagen que destrueix 8 milions de metres quadrats de terreny rústic, que feien de corredor natural entre la Serra Calderona i la Marjal dels Moros. També es troba la publicitat de què la creació de grans esplanades de camps fotovoltaics aportaran alguna millora al canvi climàtic, quan sols perpetuen el model de consum energètic insostenible sense valorar les seues repercussions ambientals i socials.
També alimenta el foc la priorització dels llocs de treball precaris en macroempreses internacionals que destrueixen territori sense crear inputs o riquesa a llarg termini, davant la revalorització de les activitats econòmiques primàries (agricultura i ramaderia) que podem mantindre serveis ecosistèmics (territori i biodiversitat) i lligams socials mentre ens asseguren l’alimentació i supervivència a mitjà termini.
Darrerament, s’ha introduït al debat sobre els incendis el concepte de prevenció. Una idea que seria molt positiva si s’avaluaren els incendis en la seua complexitat. Prevenció és responsabilitat en la presa de decisions. Considerem fonamental que es valoren les transversalitats i conseqüències de totes les decisions econòmiques preses perquè totes tenen conseqüències al territori del qual ens nodrim les persones. No en tindrem prou amb discursos sobre els mitjans forestals que es van a destinar, ni amb subvencions per les catàstrofes o “compensacions ambientals”.
Ara apareixen “noves solucions” brillants als incendis que comparteixen la mateixa perversió: presumint de la seua sostenibilitat, el seu objectiu és salvaguardar l’axioma del creixement econòmic perpetu. Una d’elles, utilitzar “l’excés de matèria vegetal” per a cremar-la de manera que genere energia, abans que es creme al camp. La segona, que les empreses amb un gran percentatge d’emissions de carboni, pogueren compensar-les pagant embornals de CO2, així es farien grans repoblacions en les zones cremades.
Algú pensa que es pot compensar la pèrdua de més 30.000 hectàrees de territori al País Valencià per un incendi? Perquè, què significa un incendi? Mentre tot està en flama, ho veiem a la televisió contínuament, però quan s’apaga la majoria de nosaltres no convivim amb la terra carbonitzada. Aquesta terra cremada, a banda de perdre cultius i ramats, significa erosió, significa reducció de les reserves d’aigua subterrània, significa pèrdua de biodiversitat i encara que menys comptabilitzable, dolor emocional.
Després apareix allò que els incendis formen part dels ecosistemes mediterranis que tenen un gran capacitat de regeneració. Si, és clar, i tenen la funció d’equilibrar-los. Però els incendis que estem patint, no equilibren res, més bé són el fruit d’un desequilibri creat per l’ostentació de les persones sobre el planeta. La dimensió i l’energia alliberada als incendis dels últims anys, no només ací, també a Rússia, Canadà, Califòrnia, Grècia, Austràlia, Portugal... només és explicable per les condicions climàtiques que imposa l'escalfament global. I així, anem facilitant un procés de desertificació que dificultarà la nostra supervivència i augmentarà les desigualtats socials.
És per tot açò, que necessitem seriositat en les polítiques econòmiques i ambientals al voltant del canvi climàtic i del món rural, tant dels governs locals, com autonòmic com estatal que no ens poden vendre un creixement econòmic “verd” perquè sabem que no existeix. El decreixement vindrà forçat pel canvi climàtic, podem intentar mitigar els seus efectes. Però per això calen polítiques de canvi de gran alçada i no parxes.
També serà necessari que els mitjans de comunicació creen missatges que desenvolupen una visió crítica i raonada entre la ciutadania d'acord amb la complexitat de la nostra realitat i, per suposat que la ciutadania no ens deixem enganyar comprant les històries que més ens convé creure. Esperem que els arbres ens deixen vore el bosc.
