Tenim sort de viure en el país que estem. Malgrat les injustícies que ens envolten, podem actuar i pensar lliurement. Els cristians, entre els quals m’incloc, som afortunats perquè ara vivim en un món plural. Som lliures de creure o no. Eixe fet suposa que la fe no siga una obligació sinó una opció de vida voluntària. Tanmateix, és important no oblidar que en l’actual estat aconfessional, construït entre tots i totes, no sols ens expressem amb llibertat sinó que hem d’escoltar-nos respectuosament els uns als altres. 

Tot açò ve a causa del que s’ha viscut a Albalat dels Tarongers. Ha passat a primera plana un conflicte del qual han sigut protagonistes l’església i la societat civil. Mirant el desacord, hem comprovat com la tolerància religiosa permet que des dels altars es puga predicar amb llibertat. A més, hem vist com tot el que es diga des de qualsevol entitat privada, com és l’església, afecta totes les persones, en este cas creients i no creients. 

Els conflictes sorgixen per les incomprensions i sobretot perquè es deixen d’escoltar els uns als altres. En eixe esdeveniment, també ha succeït. Un rector ha exercit el seu dret a parlar lliurement des d’un ambó. No hi ha res a dir però sí alguna cosa a apuntar: les paraules s’han de comunicar pensant que no puguen ser malinterpretades o enteses malament. Matisar és un bon hàbit del qual sovint ens oblidem. Per no exercir-lo, naixen les desavinences. El fet que en una missa no se li puga retrucar a un rector no vol dir que tot val. Hi ha uns límits. Eixos, en el 2022 i en el nostre país, no solament estan marcats pel que diguen els textos bíblics sinó pel respecte a la pluralitat de la comunitat. La tolerància és un dret que no s’ha de trencar, tampoc quan expressem les idees religioses. No solament hem de pensar en el que parlem sinó com ho fem per a no ofendre innecessàriament. 

La veritat, divina o terrenal, si està tocada per les persones humanes, no és absoluta i perfecta. Així que, com que ningú té totalment la raó, cal que mai no ens deixem d’escoltar. Precisament, el problema es fa greu quan uns i altres decidixen ignorar-se, tant qui parla com els qui escolten. La ciutadania, molt abans, havia d’haver dit al rector més intensament que estava ofenent. El rector, tal vegada per la seua incipient experiència, no ha tingut suficientment en compte que tot no val per a predicar la duresa dels Evangelis. La rotunditat no està renyida amb el respecte. Tot i això, cal dir que no sempre el veïnat ha escoltat el rector en primera persona. Sembla que tots i totes no ho han fet. No aprofita, doncs, parlar d’oïdes. Finalment cal dir que l’Ajuntament ha actuat com toca, quan la ciutadania li ha demanat atenció. Potser, en este cas, ha reaccionat tard, com ha dit l’alcaldessa. Tanmateix, independentment de com han obrat les parts, la realitat és que la societat es troba ferida. Per tant, cal preguntar-se com curar-la. No sé quina és la solució però sols queda començar de zero. Es tracta que s’escolten novament les parts, sense ignorar-se, amb la intenció de respectar-se millor.

En definitiva, estem en un país lliure. Eixa sort hem d’aprofitar-la per a conviure respectuosament i escoltar-nos. Ningú és víctima ni botxí. Tampoc ningú té la veritat absoluta. Així que, mirem en què ens hem ferit, amb humilitat i sense pensar-nos màrtirs de cap causa. Rectificar no sé si és de savis però sobretot ens fa millors persones.