Som patrimoni, però encara no ho sabem

Hi ha moments en què una comunitat rep un missatge clar i inequívoc del món, i tot i això, sembla que no se l’acaba de creure. El 30 de novembre de 2016, la UNESCO va declarar les Falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ho va fer amb solemnitat i amb la consciència que reconeixia una de les expressions culturals més singulars, complexes i profundes d’Europa. No reconeixia només una ciutat, ni un territori concret, sinó una manera de relacionar-se amb la festa, amb la crítica, amb l’art i amb la comunitat.

Tanmateix, al Camp de Morvedre persisteix la sensació que aquest reconeixement ens passa de llarg. Com si la distinció fora per a València i poc més. Com si el nostre paper en aquesta història fóra secundari. Com si les Falles de Sagunt, les del Port, les de Faura, Gilet, Benifairó de les Valls o Albalat dels Tarongers foren un afegit, i no una part legítima, completa i essencial del patrimoni immaterial que va justificar la decisió de la UNESCO.

La realitat és una altra. El Camp de Morvedre forma part del mateix sistema cultural faller, i les seues Falles són cultura viva, igual de valuosa que la de qualsevol altre punt del territori. Si el món ens diu patrimoni, però nosaltres no ens ho creiem, el reconeixement queda reduït a un títol sense substància.

Exercici d’autoestima col·lectiva

Per això, la primera responsabilitat que implica la declaració és un exercici d’autoestima col·lectiva. Les Falles de Sagunt no són perifèria fallera. No ho han sigut mai. Tenen història pròpia, personalitat pròpia i un teixit social que, en molts aspectes, és més ric, més autèntic i més compromés que el d’altres zones que gaudeixen de més visibilitat. Però necessiten creure’s que allò que fan és rellevant per al patrimoni mundial, no una variació local d’una festa major.

Les Falles del Port de Sagunt, per exemple, es nodreixen de la memòria industrial i de la identitat obrera d’un poble que va aprendre a construir comunitat enmig de siderúrgies, barris nous i transformacions socials. Eixa identitat, que no té equivalent en cap altre lloc, és patrimoni per ella mateixa. És una forma única de ser fallers, de ser veïns i de ser poble.

A Sagunt ciutat, la festa conviu amb un patrimoni urbanístic i històric incomparable. Plantar una falla al costat del teatre romà o sota les muralles del castell crea un diàleg entre èpoques que cap altra ciutat fallera pot oferir. El paisatge saguntí dota la festa d’una capa simbòlica i cultural que la UNESCO considera fonamental: la continuïtat viva entre passat, present i futur.

A Faura, la festa és un reflex de la cohesió social, de l’escala humana, de la vida de poble que manté viva la tradició sense perdre la senzillesa. A Gilet, les Falles tenen l’encant de les coses petites que es fan amb cura i convicció. A Benifairó de les Valls, la falla és un símbol de comarcalitat, una expressió d’identitat compartida. I a Albalat dels Tarongers, la festa demostra que la grandària no és el criteri per mesurar l’essència del patrimoni; allò important és el sentit comunitari i la participació real.

Tot això és patrimoni, però encara no ho hem assumit com cal.

Trascendència

També hem d’entendre que la declaració transcendeix l’aspecte festiu. Les Falles són un ecosistema cultural complet que mobilitza oficis tradicionals, artesania, música, literatura satírica, indumentària, arquitectura efímera, tecnologia aplicada, labor pedagògica, organització comunitària, memòria oral i un llargíssim etcètera. La quantitat de professions que genera la festa és extraordinària. Artistes fallers, músics, dissenyadors, indumentaristes, pirotècnics, floristes, guionistes de llibrets, empreses de so i il·luminació, tallers artesans… Totes aquestes persones sostenen una xarxa cultural que dona sentit a la festa.

La UNESCO no va reconéixer un ninot ni un monument, sinó un teixit humà, creatiu i professional. Però aquest teixit és fràgil, i si no el cuidem, si no invertim en ell, si no el reivindiquem, pot degradar-se. El patrimoni immaterial, per definició, s’evapora si no es viu conscientment.

Crítica

Una altra qüestió essencial és la crítica. No hi ha Falles sense sàtira, i no hi ha patrimoni sense llibertat. La crítica fallera és un mecanisme democràtic, un espai de llibertat creativa i política que no es pot perdre. Si la crítica desapareix, la festa es buida de sentit. I al Camp de Morvedre, on la història industrial, social i política ha sigut tan intensa, la sàtira és més necessària que mai.

Tanmateix, massa sovint la crítica es dilueix en favors, en prudències, en un cert temor a molestar. La declaració de patrimoni hauria de ser un estímul per recuperar l’essència transgressora de la festa. Les Falles no haurien de limitar-se a fer somriure; han de fer pensar, incomodar, qüestionar. Han de parlar de la ciutat, de la comarca, dels problemes socials, de les decisions polítiques, de les desigualtats que travessen el territori. Si no ho fan, renuncien a una de les seues funcions més valuoses.

La Federació

També cal parlar del paper de la Federació Junta Fallera de Sagunt. La Federació no és només una estructura de coordinació; és la institució encarregada de vertebrar la cultura fallera al territori. És la que ha d’impulsar projectes, construir narracions, protegir la memòria, formar, educar, documentar, dialogar amb les institucions i defensar la festa davant qualsevol risc o invisibilització.

Però perquè la Federació puga complir aquest paper, ha d’assumir-lo explícitament. Ha de deixar de veure’s com una entitat operativa i començar a actuar com una institució cultural. Ha de pensar més lluny, més profund, més ampli. No pot limitar-se a reproduir l’agenda festiva any rere any. Ha de liderar debat, crear espais de reflexió, promoure estudis, impulsar la crítica, protegir els oficis, connectar la festa amb les escoles, amb el teixit associatiu, amb el món de la cultura contemporània.

Responsabilitat activa

La declaració de la UNESCO obliga a tot això. Ser patrimoni implica una responsabilitat activa: preservar, transmetre, millorar, imaginar. I la Federació ha de ser la primera en encapçalar aquest camí.

També hi ha un repte social important. La festa ha de ser oberta, inclusiva i diversa. Ha de sumar, no dividir. Ha de respectar a qui estima les Falles i a qui no les viu igual. La convivència és fonamental. I una festa patrimoni de la humanitat ha de demostrar que és capaç d’encaixar sensibilitats diverses, d’escoltar, d’adaptar-se, de construir comunitat.

El repte més gran és el de futur

Però el repte més gran és el de futur. Què volem ser d’ací a vint o trenta anys? Les Falles només sobreviuran com a patrimoni si mantenen viva la seua essència i si eviten convertir-se en una simple caricatura de si mateixes. La festa ha de continuar evolucionant, però sense perdre la seua ànima. Ha de continuar creant, però amb sentit. Ha de continuar cremant, però amb memòria.

El Camp de Morvedre té tot el que cal per ser un referent faller de primera categoria: història, diversitat, personalitat pròpia, teixit social, artesania, crítica i un sentit comunitari que altres territoris envejarien. El que li falta és creure’s el seu paper. Deixar d’actuar com una perifèria cultural i començar a actuar com un centre.

La UNESCO ja ha dit que som patrimoni. Ara només falta que ho diguem nosaltres. I ho diguem de veritat, no com una frase bonica, sinó com una convicció profunda. Si creiem en les Falles del Camp de Morvedre, si les cuidem, si les potenciem, si les fem créixer amb sentit, la declaració tindrà un valor real. Si no, es quedarà en un record llunyà d’un reconeixement que no vam saber aprofitar.

Ser patrimoni no és un títol. És una manera de viure i de fer festa. És una responsabilitat. I també és una oportunitat. Ara toca decidir què volem fer amb ella.