La veu que sosté el poble: els plegadors

Hi ha figures que no necessiten presentació perquè formen part del nostre paisatge interior. No cal que ningú ens explique qui són: simplement hi són, com si hagueren nascut amb nosaltres. Els plegaors de la Setmana Santa saguntina formen part d’aquesta categoria íntima i profunda. Quan pensem en la Setmana Santa, no pensem només en els passos, ni en els portadors, ni en els saions, ni en el Calvari. Pensem també en aquell crit que talla l’aire com una fulla antiga: Puríssima Sang de Jesucrist. I darrere del crit, el gest d’alçar la safata, el caramel que cau a la mà, la mirada que agraeix. Un ritual senzill, però carregat d’una força que només entén qui l’ha viscut.

Els plegaors són una figura menuda en aparença, però immensa en significat. No porten passos ni obrin processons. No representen cap escena bíblica. Però tenen la capacitat de connectar directament amb la gent, de fer de pont entre la confraria i el poble, entre la solemnitat i el carrer. Quan un plegaor s’acosta, no s’acosta només un membre de la Puríssima Sang: s’acosta una part de la nostra història, de la nostra infantesa, de la nostra identitat.

La seua funció és antiga. Naix d’una necessitat pràctica —arreplegar diners per sostenir la Setmana Santa i les obres de caritat— però amb el temps es transforma en un gest ritual, en un símbol, en una emoció. Hui, quan un plegaor alça la safata, no està demanant només un donatiu: està recordant-nos que la Setmana Santa és una obra col·lectiva, que pertany a tot el poble. Cada caramel, cada moneda, cada somriure forma part d’un engranatge que només funciona perquè tots hi participem.

La seua imatge és inconfusible: la vesta fosca, el pas seriós, el gorret rodó, la safata de plata que brilla sota els fanals. És una estampa que tots tenim gravada. Quan els veus vindre, saps que la processó està viva, que la tradició continua, que el poble respon.

I després hi ha el caramel. Quantes generacions de saguntins han crescut amb aquell caramel a la mà, com un tresor menut però carregat de significat. No és un premi ni una recompensa: és un símbol de reciprocitat. Tu dones, la confraria dona. Tu participes, la confraria t’ho agraeix. És un gest que humanitza la solemnitat, que obri la porta a la tradició futura.

Els plegaors apareixen en moments concrets i carregats de sentit. El Dilluns Sant, quan la ciutat comença a entrar en la setmana gran, la seua presència és un avís suau. El Divendres Sant al Calvari, en la pujada, caminen en silenci, sense demanar res. Només en la baixada tornen a alçar la veu i la safata. I en el Sant Soterrar, el seu crit esdevé imprescindible, una columna sonora que sosté la processó. Que sumat als portadors i als salons que acompanyen la Passió; i el seu tambor marca un ritme que no és només musical, sinó emocional.

Quan totes aquestes figures es troben en un mateix espai, la Setmana Santa saguntina es converteix en una coreografia col·lectiva que no es pot explicar només amb paraules. És una experiència que es viu amb els sentits, amb la pell, amb la memòria.

Besar la Vera Creu

I arriba el final del Divendres Sant. La ciutat baixa del Calvari, cansada però unida, i els plegaors tornen a alçar la veu. Però encara queda un últim batec, un últim sospir col·lectiu que només coneix qui ha entrat alguna vegada en la penombra de l’ermita de la Sang, al acabar la processó del Sant Soterrar. Allí, quan el poble s’arremolina per besar la Vera Creu, els plegaors deixen de ser figures del carrer per convertir-se en guardians d’un ritme antic. Al costat de la Majoralia de l’any, sostenint la Creu que és símbol de la confraria i del cristianisme, marquen el compàs amb una solemnitat que no necessita paraules. És un compàs que s’escolta amb la pell, amb la gola, amb la memòria. Un compàs que ordena el pas dels majorals, dels confrares i de tot un poble que avança lentament cap a la Creu, com si cada persona carregara amb ella una part de la història compartida.

En aquella foscor suau, trencada només per la llum tènue que acarona la fusta sagrada, els crits pelats de Puríssima Sang de Jesucrist ressonen com un eco primigeni. S’entrellacen amb el colp sec i profund del tambor dels saions, que batega com un cor antic i col·lectiu. És un instant en què tot cobra sentit: la fe, la tradició, el cansament, la devoció, la identitat. La Vera Creu passa de mà en mà, de llavi en llavi, i en cada bes hi ha una promesa silenciosa de continuïtat. Allí dins, en aquell espai menut que es fa immens, el sentiment d’un poble es reflecteix com en un mirall antic. I els plegaors, amb la seua vesta, la seua safata i la seua veu gastada, esdevenen el fil que cus el present amb el passat, el gest que manté viva la flama d’allò que som.

I quan l’últim bes es fon amb l’últim crit, quan el tambor s’apaga i la penombra torna a ser silenci, queda una sensació que no es pot explicar: com si el temps s’haguera detingut un instant per recordar-nos qui som. En eixa quietud sagrada, la Vera Creu ja no és només un símbol, sinó un pont entre generacions; els plegaors ja no són només figures, sinó memòria viva; i l’ermita, menuda i humil, esdevé un cor antic que continua bategant per tots nosaltres. Eixe és el miracle senzill i profund del Divendres Sant saguntí: que, en la foscor, el poble es reconeix, es retroba i es renova.