Sagunt, un museu viu

Sagunt és, probablement, un dels museus vius més grans del Mediterrani. La riquesa de Sagunt es fonamenta en les persones que conformem la ciutat, tant hui com en temps pretèrits. Som el que som gràcies als qui ens precediren i deixaren la seua empremta sobre el territori. Des dels primers pobladors fins als nostres dies, hem anat construint Morvedre sota qualsevol de les diferents toponímies que històricament ha rebut aquesta terra.

Des de la llengua pròpia fins a les restes tangibles —conegudes o encara per descobrir— i el patrimoni intangible —les formes d’entendre el món, de celebrar-lo i de relacionar-nos amb ell—, tot és resultat del llegat dels nostres predecessors.

Hui celebrem el Dia Internacional dels Museus i Sagunt podria definir-se com un museu viu en permanent construcció, on en els últims anys, i malgrat el pes de la indústria com a motor econòmic junt amb el turisme, el patrimoni ha anat adquirint cada vegada més valor i protagonisme.

Fa ja molts anys vaig escriure, en aquestes mateixes pàgines, sobre la importància del patrimoni per se, com a essència del que som. Conèixer-lo és valorar-lo i estimar-nos com a poble; assumir allò que ens engrandeix i, per què no, replantejar-nos també el que ens empobreix col·lectivament. Aquesta hauria de ser la primera premissa a l’hora de gestionar-lo. I si, a més, el patrimoni és capaç de generar riquesa i oportunitats, hauríem de sentir-nos encara més orgullosos del que som, d’on estem i del que tenim.

Tanmateix, no hem de perdre mai consciència de la nostra idiosincràsia cultural, que a Sagunt combina realitats diverses i una història recent que també forma part del nostre ADN col·lectiu. Ací l’administració pública —i especialment l’Ajuntament— necessita fer un esforç per integrar sensibilitats i educar en una visió compartida del patrimoni. En aquest sentit, he de dir que les falles han esdevingut, sovint, un important punt de trobada i cohesió.

Dinamitzar i gestionar

D’altra banda, gestionar un patrimoni tan vast requereix figures tècniques especialitzades que, més enllà de l’arqueòloga municipal o l’arquitecte vinculat al patrimoni, siguen capaces de dinamitzar-lo i gestionar-lo des d’una perspectiva cultural integral, i no únicament turística. La voluntat política, per si sola, no és suficient sense una vertadera figura de gestor patrimonial integrada en un equip multidisciplinar capaç de recuperar, conservar, interpretar i difondre el patrimoni cultural saguntí per fer poble, generar consciència col·lectiva i també crear riquesa.

Museïtzar el territori, de vegades, és condemnar-lo a la mort; dinamitzar-lo és donar-li vida. En un Dia Internacional dels Museus com el de hui, en què a més el Campanar de la Vila de Sagunt commemora el seu 113 aniversari, reivindique el patrimoni saguntí no com una arma política de grans actuacions ni d’eslògans, sinó com una ferramenta de cohesió, coneixement, identitat i riquesa compartida per tots els saguntins i morvedrins.