Joan Valls, la llum que queda

Algunes persones no busquen ser recordades, però acaben convertint-se en part essencial de la memòria d’un poble. Joan Valls era una d’eixes presències discretes que, sense fer soroll, deixen una empremta profunda. No necessitava escenaris ni reconeixements; li bastava la guitarra, la veu i una manera d’estar al món que feia que cada cançó sonara com una confidència. La seua mort ens obliga a mirar enrere, però també a mirar endins, perquè la seua obra no és només música: és una forma de vida.

Nascut a Faura el 1950, va créixer entre carrers estrets, converses de plaça i una quotidianitat que més tard convertiria en cançons. Autodidacta, tenaç, va començar a compondre a finals dels anys setanta, quan la música en valencià encara lluitava per trobar espais i altaveus. La bola del món, escrita el 1977, ja mostrava la seua manera de narrar: directa, irònica, tendra. El 1981 va pujar per primera vegada a un escenari gran, el Teatre Romà de Sagunt, i va quedar segon en un festival de música folk. Aquell mateix any va gravar el seu primer cassette als estudis Tabalet d’Alboraia. Tot artesanal, tot fet amb les mans i amb la convicció que la música havia de nàixer de la terra.

La seua trajectòria no va seguir els camins habituals. No va buscar discogràfiques, no va perseguir fama. Va preferir la proximitat, els espais menuts, les mirades que escolten de veritat. Va organitzar festivals de cançó inèdita en valencià, va participar en programes de televisió, va impulsar iniciatives solidàries i va actuar en racons que hui formen part del seu mapa sentimental. La Casa Guarner, la piscina de Quart, els escenaris improvisats que apareixien quan algú li demanava que cantara. Sempre disponible, sempre coherent, sempre fidel a una manera de fer que no buscava aplaudiments, sinó veritat.

Parlar de Joan Valls és parlar d’una forma de resistència. En un temps en què la cultura es mesura en xifres, en reproduccions, en impacte mediàtic, ell va optar per la persistència silenciosa. Va construir més de dos-centes cinquanta cançons sense pressa, sense urgència, sense pretensions. Cançons que parlen de la Vall de Segó, però també de la vida, de les pors, de les esperances, de les coses menudes que sostenen el món. Cançons que no busquen impressionar, sinó acompanyar. I és en eixa capacitat d’acompanyar on rau la seua força.

Pregunta incòmoda

La seua mort ens deixa una pregunta incòmoda: cuidem prou les persones que dediquen la vida a la cultura local? Massa sovint, els creadors que treballen des de la perifèria queden invisibles fins que ja no hi són. I, tanmateix, són ells els que sostenen la identitat d’un territori, els que mantenen viva la llengua, els que fan que un poble tinga veu pròpia. Joan Valls no va demanar mai res, però mereixia molt més del que va rebre. Mereixia reconeixement, estudi, difusió. Mereixia que la seua obra formara part del patrimoni emocional de la comarca. I, en part, ja ho és. Però encara queda feina.

Hui, quan el recordem, no ho fem només amb tristesa. Ho fem amb gratitud. Per la constància, per la tendresa, per la manera com va convertir la vida quotidiana en cançó. Ho fem perquè la seua obra continua viva, perquè cada melodia és una finestra oberta a un temps que no s’ha perdut del tot. Ho fem perquè, sense voler-ho, va ser un referent. Un referent que no necessita monuments, perquè el monument ja existeix: és la memòria de tots els que l’han escoltat.

La llum de Joan Valls no s’apaga. Roman en cada acord, en cada vers, en cada persona que el va escoltar i va sentir que aquella música parlava d’ella. Roman perquè la veritat, quan és sincera, no desapareix. Roman perquè la cultura feta des de la terra té una força que no es pot esborrar. Roman perquè ell va cantar com es viu: amb honestedat, amb afecte, amb una serenitat que encara ens acompanya.

Suscríbete para seguir leyendo