El crit de la Serra d'Espadà

La Serra d'Espadà, un dels nostres tresors naturals més estimats, es crema. Les alzines sureres, els castanyers centenaris, la fauna que hi habita i els paisatges que hem disfrutat des de sempre es converteixen en cendra davant la nostra impotència. No és només un espai natural que es perd, és memòria, és identitat, és el lloc on generacions senceres han après a estimar la terra.

Cal exigir més prevenció, més mitjans i més cura per a les nostres muntanyes i els nostres boscos. No és que els nostres governants ignoren el problema, no, la qüestió és que parlen i fan promeses mentre l'incendi és produeix però quan les flames s'apaguen tot sembla caure en l'oblit. Els pactes i els plans de prevenció i d'actuació front als greus incendis que assolen la natura s'abandonen en un calaix fins que arriba el pròxim estiu. Això és precisament el que cal evitar. Els bombers forestals i els agents mediambientals són fonamentals tant en la prevenció com en l'extinció dels incendis, i és per això que el seu treball no pot limitar-se als mesos de perill. Cal que dediquen la resta de l'any a preparar la muntanya: netejar la brossa, obrir i mantenir camins, fer cremes controlades, vigilar l'estat dels boscos. Ells són els experts de veres, els qui coneixen cada racó del territori, i són ells qui ens han de guiar en aquesta tasca. Han d'estar pagats com mereixen, protegits com mereixen, perquè d'ells depén la nostra seguretat, la de les nostres cases, la de les nostres vides.

Responsabilitat ciutadana

Però ací hi ha també una responsabilitat que és de tots: la de la ciutadania. Cal saber quins polítics prenen interès pel medi ambient i quins, en canvi, neguen el canvi climàtic malgrat l'evidència científica, i fins i tot donen veu a persones sense cap coneixement rigorós. Negar el canvi climàtic hui és comparable a defendre que la terra és plana quan ja fa segles que sabem que és redona, una evidència que la ciència ha demostrat una i mil vegades, i que no admet matisos ni opinions de conveniència. Davant d'accions que, desgraciadament, són gairebé suïcides contra la natura, no podem seguir negant l'evident. Cal invertir, cal actuar, cal revertir tot el que siga possible per a protegir-nos de les terribles conseqüències d'allò que nosaltres mateixos hem provocat amb el reiterat maltractament a la natura. Fa anys que se'ns parla de prevenció i que se'ns prometen recursos, però la realitat és sempre la mateixa: quan arriba l'estiu, tornem a estar sols davant les flames. Cada temporada els incendis són més virulents, més ràpids, més difícils de controlar i hi ha que estar preparats en prevenció, extinció i serveis d''emergència. Els boscos no es cuiden en estiu, es cuiden tot l'any, amb diners i voluntat política.

Pacte d'estat

Cal un pacte d'estat entre les comunitats autònomes que pose la prevenció d'incendis al centre, i que cada territori destine els recursos necessaris al medi ambient. La natura no és un afer a banda, nosaltres som part d'ella, i ella és part de nosaltres. Els incendis no cremen només arbres, cremen els pulmons naturals del nostre planeta, del nostre territori, de la nostra terra. Els qui han hagut d'abandonar les seues cases , els confinats, els qui han vist com el fum i les flames ficaven en perill les seues vides mereixen tot el nostre recolçament. Des del meu poble, al Camp de Morvedre, no estem al cor de la serra, però la veiem cada dia des de les nostres cases, forma part del nostre paisatge, de la nostra vida. Per això, encara que no vivim al centre de la tragèdia, tots els qui habitem aquesta comarca acompanyem el vostre dolor, perquè eixa serra també és, d'alguna manera, el pulmó de la nostra existència. El Camp de Morvedre és limítrof amb les comarques de La Plana Baixa i l'Alt Palància i comparteix, també amb l'Alt Millars la Serra d'Espadà al seu tram final, allà on la serra baixa cap a la costa i acaba al paratge del Romeu, a Sagunt, la capital de la nostra comarca. Per això, encara que no estem al cor de la serra, tots els qui habitem aquestes terres acompanyem el vostre dolor, perquè eixa serra també és, d'alguna manera, nostra.

Joies naturals

En aquest moment, una de les nostres joies naturals, la Serra d'Espadà està cremant-se; es necessitaran dècades per recuperar el que ja s'ha perdut. Cada arbre que es crema és un tros de la nostra infància, del nostre paisatge, de la nostra vida, però també és la l'herència que deixarem als nostres fills i filles.

No sols Espadà, la nostra serra, també les altres serres que dibuixen el nostre territori, els boscos que respiren amb nosaltres, la terra que trepitgem cada dia ens parlen i demanen ajuda. Escoltem a la natura abans que siga tard i cuidem-la com ella ens ha cuidat sempre perquè, al final, salvar la natura és, senzillament, salvar-nos a nosaltres mateixos.