Jaume I i Sagunt, els fonaments històrics d’una ciutat i d’un país

La relació entre Jaume I i Sagunt, coneguda com a Morvedre durant bona part de l’edat mitjana, constitueix un dels capítols més rellevants de la història valenciana. Sovint, quan es parla del monarca conqueridor, el relat se centra en la presa de la ciutat de València l’any 1238 i en la fundació del Regne de València. No obstant això, per comprendre plenament l’abast de la seua obra política cal analitzar el paper que tingueren les principals viles del territori, entre les quals Morvedre ocupà una posició destacada tant per la seua situació geogràfica com per la seua importància econòmica i institucional.

La història de Sagunt no es pot entendre sense Jaume I, però tampoc és possible entendre la consolidació del Regne de València sense el paper desenvolupat per Morvedre. La seua ubicació estratègica, en el corredor natural que comunica València amb el nord de la Corona d’Aragó, convertia la vila en una peça imprescindible per al control i l’organització del nou territori conquerit.

Carta Pobla

L’episodi més significatiu d’aquesta relació és l’atorgament de la Carta Pobla de Morvedre el 29 de juliol de 1248. Amb aquest privilegi, Jaume I concedia als nous habitants cristians drets, llibertats i garanties jurídiques destinades a consolidar la població i impulsar el seu desenvolupament econòmic. El document establia també que la vila es regira pels Furs de València, element essencial per a la construcció d’un marc jurídic propi per al nou regne.

La implantació dels Furs tenia una transcendència que anava molt més enllà de l’àmbit local. Significava integrar Morvedre en el projecte polític de Jaume I, basat en unes institucions pròpies i diferenciades dins de la Corona d’Aragó. Així mateix, afavoria l’autogovern municipal, amb la creació d’un consell local capaç de gestionar nombrosos assumptes de la comunitat. Aquesta organització contribuí a generar estabilitat i a estimular el creixement de la vila.

Mesures econòmiques

També resulten destacables les mesures econòmiques impulsades pel monarca. El manteniment dels sistemes de regadiu heretats de l’etapa islàmica, l’aprofitament de les aigües del Palància i la modificació del traçat del camí reial per a fer-lo passar per Morvedre evidencien una política orientada a afavorir el comerç, l’agricultura i la prosperitat urbana. Aquest pragmatisme de govern ajudà a convertir la població en un dels centres més importants del territori valencià medieval.

Des del punt de vista cultural i simbòlic, la transformació també fou profunda. La construcció de nous temples cristians, com l’església del Salvador, i la consolidació d’un nou marc institucional contribuïren a definir una identitat vinculada al Regne de València. Tanmateix, una mirada rigorosa a la història exigeix recordar que aquests canvis implicaren també transformacions demogràfiques i culturals importants per a les comunitats musulmanes que habitaven el territori.

Especial transcendència

Enguany, a més, aquesta reflexió adquireix una especial transcendència amb la commemoració del 750 aniversari de la mort de Jaume I, ocorreguda el 27 de juliol de 1276. Set segles i mig després de la seua desaparició, la seua figura continua ocupant un lloc central en la memòria col·lectiva valenciana. Aquesta efemèride ofereix una oportunitat per a revisitar el seu llegat amb esperit crític, però també per a reconéixer la dimensió històrica d’un governant que contribuí decisivament a configurar les institucions, les lleis i l’estructura territorial que donaren origen al poble valencià.

Llegat històric

La relació entre Jaume I i Sagunt transcendeix, per tant, la mera evocació històrica. La Carta Pobla de 1248, la implantació dels Furs, l’autogovern municipal i la reorganització econòmica del territori constitueixen alguns dels pilars sobre els quals es construí la ciutat medieval i, en bona mesura, la identitat valenciana. En aquest 750 aniversari de la seua mort, recordar Jaume I és també recordar els orígens institucionals de Sagunt i d’un país que, més de set segles després, continua reconeixent-se en una part fonamental del seu llegat històric.