Diumenge de rams

Aquest dia comença amb una tradició valenciana, una «despertà” a càrrec de la Junta Central de Confraries. La pólvora convida a la festa. La benedicció de les palmes en l’Ermita de la Verge de Cullera, al popular barri de la Troneta, congrega gran quantitat de gent per commemorar l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i assistir a la Solemne Eucaristia «Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d’Israel! (Joan 12,13)».

Cal dir que, des que es va crear la Junta Central de Confraries de Setmana Santa l’any 1955, a esta Processó de les Palmes els Confrares acudien vestits amb la vesta pròpia de cada Confraria.

Després de l’Eucaristia, la Muntanyeta alberga el Concurs de l’Encisam: un concurs únic al món i que, any rere any, fa que els llauradors s’afanen amb esta planta per aconseguir els encisams més grans, més atractius al ulls i més saborosos.

Allí es congreguen les autoritats locals, representants de les confraries, personatges del món de l’agricultura, la indústria, el comerç, les associacions de llauradors (AVA, La Unió...) i tots els curiosos que vulguen vore el concurs.

Prèviament, un jurat format per tècnics i professionals ha estudiat i classificat els millors exemplars d’encisams i ha emés el seu veredicte, a partir del qual es lliuren els premis als afortunats. N’hi ha diversos premis: de l’Ajuntament, de la Junta Central de Confraries, del Jurat de Reg, de l’Associació Valenciana d’Agricultors i de la Unió de Llauradors i Ramaders.

Cal dir que abans no hi havien tants premis. L’organització del concurs era de la «Hermandad de Labradores y Ganaderos» i el Jurat qualificador atorgava tres premis.

Però... què representa l’encisam dins la Setmana Santa i la Pasqua? «El pueblo judío rememora los 40 años de travesía por el desierto desde la huida de Egipto hasta su retorno a la tierra prometida, un hito que marca históricamente el nacimiento de este pueblo. A ello dedican los siete días de fiesta, en los que se come pan ácimo (matzá), se moja perejil en agua salada como símbolo de las lágrimas que vertieron los exiliados y se comen hierbas amargas (maror), lechuga o rábano picante y raíces en homenaje a las dificultades de los años de servidumbre, al amargo sufrimiento de los judíos en Egipto». Per tant, ja tenen el primer referent amb els pobles del seu voltant. Sols alberiquenys, mantenen viu aquest record, aquesta tradició del poble jueu mentre travessava el Sinaí cap a la terra de promissió. Mentrestant, i durant tot el dia, a l’Ermita de Santa Bàrbara tots volen contemplar l’ornat dels passos arreglats la darrera nit i que per la vesprada aniran a casa dels Confrares. Diumenge de Rams no cap una agulla dins l’Ermita.

Tanmateix, passejant pels carrers del poble, el flaire de les mones (a Alberic tenen la Reina de les Mones) convida a entrar als forns i assaborir el seu dolç per excel·lència. Els forners del poble treballen de valent durant totes les festes de la Setmana Santa fent mones (o coques d’aire com diuen en algun lloc), o bé les coques de panses i nous, o les de xocolata... Segons el Gremi de Forners, arriben a fer unes 60.000 mones en estos dies.

A les 16 hores es realitza a la plaça de la Constitució el Festival de les Bandes, que acompanyaran després cada pas en el moment de la processó. La plaça està plena de gom a gom entre alberiquenys, forasters i familiars dels músics…

L’última Banda en actuar és la Societat Unió Musical d’Alberic. En finalitzar, el seu Director convida a les autoritats i la Junta de Confraries perquè els acompanyen a la Muntanyeta per escoltar el Concert que allí oferixen. A continuació ,els alberiquenys van a renovar el seu compromís amb la Confraria. És el moment de l'Apuntà, que es pot fer «amb festa o sense festa». Amb festa ho fan els confrares que volen tindre la imatge a sa casa l’any següent.

Podem dir que Diumenge de Rams és el dia més gran d’Alberic. I, a més a més, amb unes diferències substancials amb els altres pobles. Un dia en què la religiositat popular emplena tots els seus moments. Els alberiquenys es senten molt orgullosos i així ho transmeten a tots els visitants i pròximes generacions, a l’igual que els seus avantpassats feren anys enrere.