Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La fotografia número 33 d'una nit de diluvi

Per la cantonada d’un carrer engolit per l’aigua, apareix un xicon dalt d’una bicicleta. Algú vol sopar.

Enmig del diluvi, el missatger duu menjar calent a algú que està a casa. Germán Caballero

Plou a bots i barrals, com si el cel haguera decidit vomitar sobre València tota la ràbia que ens té per tantes coses que fem malament. Aboca litres i litres d’aigua amb fúria, sense temps per a respirar, i en pocs minuts les cases baixes dels barris baixos de la ciutat esdevenen cabalosos rius de líquid brut, propi dels claveguerams de la gran ciutat. El cel que tant temien que els caiguera sobre el cap els irreductibles Astèrix i Obèlix llança, a més a més, una traca de llamps que enlluerna sense descansar una nit ja ben fosca. Tots temem ja, amb l’ai al cor, l’eterna inundació.

De sobte, per la cantonada d’un carrer engolit per l’aigua, apareix un xicon dalt d’una bicicleta, pedalant per damunt del riu temporal i per davall d’una cortina incessant de gotes. El meu company Germán Caballero, que també estava allà captant tot el que passava per al diari, el fotografia. És un missatger -un ‘raider’ que se’n diu en anglés-, algú a qui una altra persona ha telefonat perquè li porte a casa alguna cosa. En plena tempesta, enmig del fenomen més cabalós viscut en dècades. Des de la comoditat i el caliu que dona una llar eixuta, darrere d’unes finestres que ens protegeixen del fred i la humitat, algú ha tingut l’extrem egoisme i falta de consideració com per a telefonar i que una altra persona patisca tot això del que ell es refugia.

El cel que tant temien que els caiguera sobre el cap els irreductibles Astèrix i Obèlix llança, a més a més, una traca de llamps que enlluerna sense descansar una nit ja ben fosca

decoration

A la bossa de darrere posa ‘just eat’ (sols menja) perquè, clar, la ruta prèvia ja te l’han fet uns altres. Tu únicament has d’engolir l’àpat des de la teua bombolla de ferro emocional. És com sempre ha passat, com sempre han fet uns sobre els altres al llarg de la història: buscar la manera de beneficiar-se de les necessitats humanes a costa dels iguals que més ho necessiten.

La tempesta va passar i hui ja farà millor temps, però aquesta imatge que era la número 33 de la galeria de fotos del diari la nit de dimarts no hauríem d’oblidar-la. Perquè demostra que no hem millorat ni una gota com a espècie. Ni gota.

Compartir el artículo

stats