La setmana passada -la setmana de la detenció a València de neonazis amb bazooka-, Joan Garí refilava en El País la clarosa lloança ideològica d´un eminent escriptor de l´extrema dreta militarista i pangermanista: «La tragedia de Alemania -la tragedia de Europa- es que los casos como Jünger fueron tan pocos». Segons el nostre frondós polígraf, Ernst Jünger va ser una espècie d´Ulisses perpètuament sord al cant de Hitler: «De manera absolutament irrevocable se mantiene en la orilla frente a esas sirenas terribles». És cert, homèrid, que Jünger no va ser hitlerià. No ho és gens que Hitler no fóra, entre altres calamitats, jüngerià.
L´heroi de Joan Garí, pletòric de dignitat i valentia davant d´un Führer que li oferia bombons en somnis, podria trobar-s´hi en un trencacolls: «Por suerte para su integridad, el alto mando alemán en París, genéricamente antinazi, protege sus andanzas artísticas e incluso le encomienda llevar un diario de la lucha de la Werhmacht en la capital francesa para neutralizar allí el poder del partido». Pintar una Werhmacht partisana, inventar-se un exèrcit alemany resistent a Hitler i fer de Jünger un cronista manat de gestes mitològiques de la milícia germànica en terra franca, no és sols revisar la història sinó endinsar-se en un deliri frenètic.
Per posar una data, el maig de 1941, a França, ni era antinazi l´alt comandament de la Werhmacht -un desvari macabre, Garí- ni ho era, per no ser-ho, el Partit Comunista francés, d´un obsequiós col·laboracionisme amb l´invasor nazi mentre va durar l´exemplar pacte Stalin-Hitler (setembre 1939-juny 1941). Aliança totalitària vista amb ulls amables per Jünger que, al cap i a la fi, es va criar mamant del nacional-bolxevisme -aquella explosiva fusió entre prussianisme i leninisme- i participant destacadament en la Revolució Conservadora que tants intel·lectuals va aportar al nazisme -entre ells, Carl Smichtt, futur jurista de la corona de Hitler i amic íntim del Capità.
El gran escriptor austro-jueu Joseph Roth, als anys 30 d´un segle que no acaba de passar mai, execrava Jünger com a «vesànic, bàrbar i depravat». Un copiós i, això no obstant, imperceptible escriptor valencià, Joan Garí, el setembre de 2005, publica a València un descordat ditirambe exculpatori i mitificador del capità Jünger i del Comandament Militar de França (Militärbefehlshaber in Frankreich, el MBF) de l´exèrcit nazi d´ocupació. Ni el vicari de Jünger a la Universitat de València no s´ha atrevit, per ara, a tant.
Al convuls Regne d´Espanya, el jüngerisme és un dels ingredients primordials de la hipertròfia neoespanyolista que ve, que ja ha arribat. Cal recordar que Jünger va ser investit doctor honoris causa per la Universitat del País Basc (1989) i per la Universitat Complutense de Madrid (1996). I que el president Felipe González va anar a postrar-se als seus peus a la Selva Negra, bosc endins. Joan Garí navega amb una egrègia companyia nacional. Llàstima que s´hi haja enrolat amb fervor i fragor de xaranga marcial. «Xam, xam, so d´aram», feia Sant Vicent Ferrer, quan volia fotre-se´n de predicadors i xantres amb massa vent confusionari a la flauta. Joan Garí, per exemple.
