Enric Tàrrega, un valencià

Un d´eixos valencians, sense més qualificatius, és Enric Tàrrega, un home al que en qualsevol altre lloc les autoritats hagueren premiat amb tota mena d´honors i al que, com passa amb molts altres, les nostres autoritats, sempre genuflexes mirant vers Madrid, ignoren. Però la societat civil valenciana, malgrat tots els entrebancs que ens posen, continua forta i sap reconéixer els mèrits de les persones que durant tota la seua vida han dut el nom i la cultura del País Valencià pertot arreu. Fa un temps fou la Societat Coral el Micalet qui va honorar l´Enric, i ara, aquest dissabte 18, és La Brúixola qui, en un dinar, homenatjarà aquest valencià tan singular.

A Tàrrega el conec gairebé quaranta anys. Pel 1968, un grup de joves de Benimaclet vam muntar el grup Joventut 68. Érem joves amb inquietuds i als que no ens agradava la societat fosca i de por en la que ens véiem obligats a viure. Féiem teatre, comferències, setmanes culturals i d´altres activitats. També dins d´aquell Joventut 68, hi érem uns quants que començàvem a preguntar-nos què volia dir ser valencians. Arran de tot açò ens vam assabentar que a València hi havia una gent que, setmanalment, es reunien en una tertúlia on es parlava de temes valencians, entre d´altres. En eixa tertúlia va començar la meua amistat amb Enric Tàrrega.

Diverses cafeteries de la ciutat van acollir les nostres paraules i, pels estius, els jardins de la Gran Via del Marqués del Túria, on a la terrassa del Coto tractàvem de fer més amables les humides i càlides nits valencianes. Per allà passaren molts, alguns anys després, amb l´arribada de la democràcia, arribarien a ocupar llocs de poder, com la direcció de la Televisió Valenciana o alguna conselleria. A d´altres se´ns va despertar la gana d´escriure que portàvem dins. També allà van nàixer els Premis Octubre. Una nit qualsevol, l´Enric va tindre la idea de crear un premi d´assaig al que donaríem el nom de Joan Fuster. Vaig passar molts mesos fent gestions amb els membres del que seria el jurat i intentant arreplegar els duros que feien falta per l´autor premiat. I així fou com, una nit de l´octubre del 1972, als salons d´El Micalet, que feia poc s´havia cremat, ens ajuntàrem en un sopar per lliurar el I Premi d´Assaig Joan Fuster sota l´aixopluc legal de la llibreria Concret, de Valerià Miralles, que ens va donar el suport legal. L´any vinent seria ja Eliseu Climent que s´encarregaria de continuar amb els Octubre, que duren fins avui.

Amb l´Enric recorde moltes coses. Les nits que anàvem a Sueca per visitar Fuster i estar allà fins la matinada de xerrameca, i d´on sempre he eixit amb alguna nova cosa apresa, un viatge l´any 1987 a Guernika, on es celebrava l´Aberri eguna de Herri Batasuna, al temps que es commemorava el cinquanta aniversari del bombardeig de la ciutat per la Legió Còndor. Un memorable dinar al port de Bermeo, il·luminat pels colors de les barques de pesca que feien contrast amb l´intens verd del paisatge; les passejades pel casc vell de Bilbao, o la nostra visita al mític arbre de la Casa de Juntes de Guernika.

Enric Tàrrega, nascut en plena guerra civil, és mestre, però sempre l´hem conegut en d´altres oficis. Primer, fent de vinater al negoci familiar; després, venent llibres al llarg i ample de tot el nostre país. I sempre, allà on fóra, amb el seu mestratge de valencianisme, d´anar encomanant el seu amor per la terra a tots els que eren al seu voltant. És per això que, malgrat que no li agrade aquest Estatut i diga el que diga el president Camps, sempre serà això: un valencià. A ell no li fan falta adjectius qualificatius.