Em contava un amic gai novaiorqués que a les platges naturistes (i gais) d´Eivissa, pràcticament no hi havia cap home despullat. Qui s´hi dirigia, buscava un lloc del seu gust, plantava el para-sol o estenia la tovallola, es llevava la samarreta i els jeans, tot quedant-se completament nu per tal de fer palesa l´absència de pudor o de complexos, i aleshores es cenyia un tanga diminut i de marca. Els objectius d´aquest velat corporal, i tal exhibició publicitària, no cal explicitar-los.
D´altra banda, resulta cridanera la presència a les platges tèxtils (les dels qui duen tapalls a l´hora de bronzejar-se i ficar-se a l´aigua, és a dir, una escala inferior de qui es banyava amb pantalons llargs, no ens enganyem?), de cavallers o joves amb tangues; de xicotes amb bikinis quasi invisibles; o de dones, com diuen els pijos, fent un top-less. La varietat de vestidures d´una platja infestada de gent és simptomàtica d´una forma de sentir i de voler mostrar-se. I malgrat la lleugeresa, hi ha poca diferència amb els modes usuals d´eixir al carrer pel que fa a gust en la combinació o qualitat de la peça. Tothom pot escandalitzar-se del que vulga i mirar o no pas mirar davant una vestimenta, per esquifida que resulte als nostres ulls.
Nogensmenys, hi ha altres llocs on no pot donar-se ni l´estilització del tanga de moda, ni la provocació d´anar amb els pits a l´aire o enfundar-se un banyador transparent per resultar atractiva. Em referisc a les platges normals, on la gent va a prendre el sol en pau i a banyar-se com sirenes o dofins: les naturistes.
El naturisme, hem de reconéixer-ho, té els seus detractors, però impera, sobretot, la desconeixença; pensar, per exemple, que despullar-se en públic vora la mar és una cosa de hippies, vegetarians, ciclistes i ecologistes. N´hi ha, és clar, però m´han de creure si els confesse que són ben pocs els que jo, en els meus anys de pràctica, m´he trobat. Ara bé, els puc parlar de treballadors de coca-cola, llauradors, representants de comerç, mestresses de casa, estudiants de Dret, famílies vertebrades, vertaders adamites, impressors, avis i néts, funcionaris, cuineres, terratinents, policies, i de totes les edats imaginables... És a dir, tots junts formem una ciutat completa; això no succeïria si, com sibil·linament s´amotlla, el naturisme fóra cosa de bojos desvergonyits.
La nuesa no està en l´actitud corporal, sinó en el cap de qui mira. Els naturistes no veiem gent nua, veiem gent; i està nua perquè a la platja, per a nedar a la mar, i eixugar-se al sol, és la manera més còmoda d´anar. També la més pura, car no busca res tret de la indistinció. Fins ací la versió nudista estricta; tanmateix, hi ha també la naturista, val a dir, la de qui es despulla perquè el fet de fer-ho l´entronca amb una forma de sentir el món; i entre aquests, n´hi ha que ho fan perquè és una cosa ideològicament a recuperar, de qui portà el respecte pels animals i la natura a les cotes més altes en la història; persones que foren naturistes i veien en els cossos una expressió divina, no un desig concupiscent. La bellesa, és absurd dir-ho, ni es pot amagar ni pot deixar de ser admirada. Aquells homes i dones, preocupats pel nodriment i el benestar humans, obriren un camí que la hipersexualitat del nostre món embruta i el puritanisme taca.
Evidentment, no intente realitzar cap mena de proselitisme. El naturisme n´admet, de teoria, però sobretot és relacionar-se sense necessitat de parlar. Espais de trobada on el respecte i la senzillesa manen, ben lluny de la visió malalta de la societat de hui, tan hipòcrita ella, tan condemnable i tan errada.
* Escriptor.
