05 de febrero de 2009
05.02.2009

Ecosocialisme o barbàrie

05.02.2009 | 01:00

Cal, per començar, demanar permís a la memòria de Rosa Luxemburg per emprar i modificar un terme que ella va utilitzar per primera vegada: «Socialisme o barbàrie». Servixca també com a homenatge a aquesta marxista profètica que va ser assassinada en la fracassada lluita pel socialisme en l´Alemanya de 1919. No arribà el socialisme i, pocs anys després, arribà la barbàrie del nazisme que costà dotzenes de milions de morts eradicar-lo d´Europa. Profètica també quan preguntava i reclamava a Lenin per la llibertat en la Revolució Russa de 1917.
Que ens trobem en una cruïlla a nivell econòmic no cal demostrar-ho. És una evidència arreu del món que només admet ja una comparació històrica: la crisi de 1929. A mesura que passen els dies es curiós veure com els economistes augmenten les comparacions amb aquella crisi, plantegen solucions que s´assemblen a les abordades pels dirigents en aquells moments i, fins i tot, recorden els teòrics que van inspirar les polítiques que permeteren l´eixida d´aquella situació. Keynes, del que, fins fa poc, ningú s´atrevia ni a nomenar-lo, apareix ara com l´economista més actual. Les seues propostes tornen a ser el manual de molts antics ferotges defensors del lliure mercat. Estem, com va demanar algun cap d´empresaris famós, en un «parèntesi de les lleis de mercat». És a dir: què l´Estat arregle el desficaci actual amb els diners de tots que després ja tornarem a la situació «normal».
Com eixir de l´actual situació? Sembla clar que caldrà des de les institucions públiques incentivar l´economia, crear mecanismes per a què el crèdit torne a fluir des de les institucions financeres que eviten el col·lapse de moltes empreses d´allò que anomenem l´economia real (sens dubte per a diferenciar-les de l´altra economia, l´anomenada economia de casino). Sembla evident (encara que el Govern no ho fa, almenys de forma clara) que caldria desenvolupar els grans serveis públics: ensenyament, sanitat, atenció a majors etc. I moltes altres coses que els economistes amb plantejaments keynesians ens podrien detallar.
Hi ha, però, dos aspectes que cal ressaltar. El primer recordar la política econòmica desenvolupada pels governs del PSOE i, sobretot, del PP: si avui no disposem d´institucions financeres potents per a fer fluir el crèdit amb rapidesa és, també, a causa d´una política de privatitzacions. Recordem un banc públic com Argentària que ara ens podria ser molt útil, si encara fora públic... Però el privatitzaren i avui segueix directrius que no coincideixen amb els interessos de la majoria. És lògic i normal, el banc està en mans d´uns quants. I els seus interessos no coincideixen als els de tots.
Podríem dir el mateix de la independència energètica. Si Endesa o Repsol foren públics no hi hauria hagut problemes que caigueren en mans catalanes, alemanyes, italianes o russes. Però foren privatitzades i avui segueixen els interessos dels seus amos que no som la majoria dels espanyols.
La política de privatitzacions de grans empreses ha impedit i impedeix tenir eines per afrontar l´actual realitat econòmica. No voler ni plantejar-se la possibilitat de nacionalitzar entitats financeres com s´està fent Gran Bretanya o Alemanya, pot convertir-se en un error garrafal a l´hora d´encarar l´actual crisi fruit d´un fonamentalisme neoliberal que avui ja ningú s´atreveix a defensar.
Però, com deia Albert Einstein: «No podem resoldre els problemes utilitzant els raonaments que vàrem emprar per a crear-los». La crisi actual té molts elements nous caracteritzats per la insostenibilitat mediambiental en aspectes com la bambolla urbanística, la crisis alimentària, el canvi climàtic, l´esgotament de recursos, etc. Tornar a reincidir en estes polítiques, encara que fora des d´una vesant neokeynesiana, seria un gran error. Cal potenciar el consum i la inversió que genere llocs de treball, però no de qualsevol forma. A la vegada que comencem a treballar per eixir de la desfeta econòmica actual, hem de redirigir l´economia en la via de la sostenibilitat mediambiental. En la direcció de les energies alternatives (com sembla que Obama vol potenciar) i l´estalvi energètic. Fomentant el transport sostenible, (tren, transport públic, etc.) fen lloc de crear infraestructures a lo loco. Impulsant una agricultura que pense en la sobirania alimentària i la qualitat ecològica dels aliments. Apostant d´una vegada per totes per la investigació i el desenvolupament. Desenrotllant els grans serveis públics, etc.
Els perills d´una nova barbàrie com la patida després de la crisi de 1929 amb la segona guerra mundial, no es poden menysprear. A la insostenibilitat en la manca de recursos naturals com l´aigua, els aliments, els metalls, el petroli, etc... s´afegeixen ara els problemes que ja comença a generar el canvi climàtic i que s´agreujaran any rera any. Cal, i es pot, donar solució als mateixos allunyant els perills d´una nova barbàrie. Però les solucions passen necessàriament per dos conceptes: el socialisme i el respecte al medi ambient. Dit d´una altra manera: l´ecosocialisme.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook