Enguany fa quatre-cents anys que Galileu va enfocar el seu telescopi a Júpiter i va iniciar el camí de l'astrofísica moderna. Avui hem eixamplat les nostres observacions a tot l'espectre electromagnètic (des de les ones de radio fins als raigs gamma) amb diferents telescopis i satèl·lits. Tot i que aquests mètodes d'observació són la clau per conèixer l'Univers, l'experimentació també és necessària en la ciència per poder entendre els fenòmens de la natura. En el cas de l'astrofísica i la cosmologia, els experiments són en molts casos impossibles: no es pot generar un forat negre en un laboratori de manera controlada o seguir l'evolució de l'Univers, com tampoc la dels estels, atesa l'escala temporal de la nostra existència.

La solució són les simulacions numèriques, que ens permeten estudiar els processos físics més espectaculars de l'Univers. Les simulacions es fan mitjançantl'ús de sofisticats programes o codis numèrics en superordinadors: màquines amb la capacitat de milers d'ordinadors personals. En un càlcul típic d'aquestes característiques podem fer servir alhora entre centenars i milers d'ordinadors com el que tenim a casa. Ben a prop, a Barcelona, disposem d'una d'aquestes bèsties: Mare Nostrum. Està format per més de deu mil processadors i ocupa tot l'interior d'una església neoromànica a la Universitat Politècnica de Catalunya. Actualment, es troba entre els cinquanta ordinadors més potents del món. A la Universitat de València disposem de fa un temps d'una extensió de Mare Nostrum, anomenada Tirant, dins la Xarxa Espanyola de Supercomputació (RES en les seues sigles castellanes).

La supercomputació s'usa, per exemple, per estudiar l'evolució de la vida dels estels, des de la seua formació, incloent-hi càlculs de formació de planetes, fins a la seua mort. Les explosions de supernova dels estels més grans són objecte d'especial interès perquè poden donar lloc a la formació d'estels de neutrons o forats negres. El grup d'astrofísica relativista de la nostra Universitat s'ocupa dels problemes que només es poden resoldre mitjançant les equacions d'Einstein. És el cas dels sistemes amb gran intensitat de la força de la gravetat (per exemple, en la formació de forats negres) o d´aquell que involucren altes velocitats (properes a la de la llum). En tots dos casos, la física és ben diferent a allò que estem acostumats en la nostra vida quotidiana i tota intuïció es fa inútil. Només les equacions i les simulacions ens poden apropar a aquests sistemes. A les escales més grans, el grup de cosmologia numèrica fa càlculs de l'evolució de l'Univers des de ben a prop de la Gran Explosió fins a l'actualitat.

Els astrofísics no som els únics usuaris de la supercomputació: biofísics, químics, meteoròlegs, enginyers... utilitzen aquest tipus d'instal·lacions per tal de resoldre problemes complexos o posar a prova el funcionament d'aparells industrials, mèdics, etc. En tots els casos tractem sistemes d'equacions tan complicats que de cap manera no podríem imaginar de resoldre'ls sense l'ajut dels superordinadors. I no fer-ho suposa, en el nostre cas, no arribar mai a entendre a fons la validesa dels models físics que ens permeten apropar-nos al Cosmos.