Començaré mostrant les cartes dels meus arguments perquè hi haja base per a la discussió raonada. Primer: l´única manera de fer que les administracions puguen atendre els ciutadans en una llengua és que els seus empleats la coneguen. Malament podrà ningú exercir el seu dret de ser atès en una llengua oficial si aquests no la dominen. Segon: aquesta exigència de capacitat lingüística és una qüestió d´estricta igualtat i de respecte envers els valencians, perquè de fet i de dret el castellà sí que és un requisit: és impossible aprovar unes oposicions si no se´l coneix. Tercer, la nova Llei d´ordenació i gestió de la funció pública valenciana que el Govern valencià ha negociat amb els sindicats hauria hagut de recollir aquest requisit de competència lingüística si volia assegurar l´equitat i el respecte, i això no s´ha fet. I quart: CC OO i UGT, després de comprometre´s de manera pública i reiterada a fer del valencià requisit d´accés (en el Compromís pel Valencià, en la Mesa per l´Ensenyament en Valencià, en la petició als grups parlamentaris de les Corts Valencianes), han pactat amb el Govern valencià un esborrany en què el domini del valencià ni es demana.

En el meu article «Contra el valencià i la paraula donada» (Levante-EMV, 6 d´agost) jo exposava tots aquests punts fàcilment comprovables i constatava que CC OO i UGT han preferit faltar als compromisos signats amb altres entitats de la societat civil i pactar amb el PP un text legal que discrimina els catalanoparlants i tracta la llengua pròpia com una opció marginal. I predicar —només de paraula— el requisit lingüístic valencià amb ACPV, Escola Valenciana, la Federació de Pares i Mares o els partits polítics d´esquerra i pactar de fet el contrari amb el PP és —pese a qui pese— una hipocresia i una mostra de corporativisme, una falta de respecte als ciutadans i una reivindicació de la incompetència. És anteposar la comoditat i la falta de capacitat dels servidors públics als drets dels ciutadans d´usar la llengua pròpia i oficial.

A aquesta argumentació em contestava el secretari de Comunicació i Política Lingüística de CC OO-PV amb el text «Oblit, equivocació o mentida» (Levante-EMV, 14 d´agost). L´article és, com el seu títol, un penós cúmul de tergiversacions i mentides que, en comptes de discutir un a un els arguments que he exposat, ho desvia tot al terreny personal de l´insult .

Si el lector té la paciència de llegir el text —perquè la retòrica pomposa es combina amb la buidor—, comprovarà que el secretari de CC OO evita citar ni un sol article de l´esborrany de llei que el seu sindicat ha signat. I que, en lloc de tractar qüestions públiques, intenta dur la discussió al terreny de l´atac personal i a un declamatori posat d´ofensa davant els meus suposats insults, que, per cert, tampoc no precisa amb citacions literals de les meues paraules. Quan, per fi, en una sola ocasió concreta l´insult, la seua tergiversació salta a la vista. Diu: «Insulta totes les treballadores i els treballadors de la funció pública quan identifica defensa dels interessos laborals i legals amb el model de funció pública franquista». La meua frase literal deia una cosa ben diferent: «Estem segurs que molts dels seus afiliats i simpatitzants [de CC OO i d´UGT], ben compromesos amb aquests valors, s´avergonyiran del doble joc dels seus dirigents i per això els animem a reclamar una rectificació i a assumir el compromís públicament adquirit davant la societat valenciana. O això o haurem de concloure que la paraula de CC OO i UGT no té gens de valor. I que més que els treballadors i els ciutadans, volen representar els interessos corporativistes d´uns funcionaris –en el pitjor sentit del mot— que, com els franquistes, creuen que són els ciutadans els qui s´hi han d´adaptar i els han de servir i no al contrari».

Per això, en comptes de llançar cortines de fum, demane al senyor Garcia o als representants de CC OO, que, quan discutim, ho fem sobre fets palpables i públics: sobre els articles concrets de l´esborrany de llei que han pactat. I, en aquest sentit, reitere les preguntes del meu l´anterior article i demane respostes concretes: com pot l´Administració atendre en valencià i respectar els nostres drets com a ciutadans si els empleats públics no en tenen cap obligació de coneixement? No és una hipocresia que la llei qualifique de «falta greu» la «discriminació per raó de llengua» (art. 141.1.b) i alhora no hi haja cap garantia ni obligació que els servidors públics hagen de dominar i usar la llengua pròpia i oficial? Per què el domini del català és l´únic requisit que es demana després d´haver aprovat les proves selectives i no abans (art. 53)?

Per què això no passa amb els altres requisits, com ara la titulació exigida o la ciutadania espanyola o europea, i aquests no es poden demostrar també amb amb una promesa d´adquirir-los o amb uns cursets? No és insultant per als valencians —ja que tant parla d´insults— que el valencià siga només un «mèrit» al mateix nivell que el danès o el lituà (art. 100)? I no és un fariseisme que diga que «CC OO-PV sí ha exigit el requisit lingüístic a la Llei orgànica de funció pública valenciana amb un text lliurat a l´Administració»? Ell mateix es delata: té la barra d´afirmar que «lliurant a l´Administració el text pactat» al principi de la negociació, CC OO ja ha complert amb el requisit. Tant fa que el text que al final ha signat diga exactament el contrari.

Si tot això no és doble joc, hipocresia i corporativisme, pregue al lector que trobe altres qualificatius.I, com que, al límit del cinisme, acaba acusant-me d´exigir «la mateixa lleialtat que reclamaven aquests membres de l´Administració franquista: seguir a boca muda les doctrines dictades», faré sols una precisió final. L´exfranquista Manuel Fraga incorporà el requisit del gallec el 1992. 17 anys més tard, CC OO-PV encara no arriba ni al nivell de Fraga en el respecte lingüístic. I això just ara que el PP està en plena campanya d´eliminar l´exigència del valencià en municipis com Alboraia, Carcaixent, Dénia, Ontinyent i la Vila Joiosa, atac que seria impossible amb una llei com la que tenen altres territoris, inclosa la Galícia de Fraga. Els fets parlen i insulten més que la declamació hipòcrita de qui ni tan sols té la decència de reconèixer que ha faltat a la paraula donada i al respecte als drets més elementals dels ciutadans.

Institut de Política Lingüística d´ACPV