Tarancón, el cardenal de l´aggiornamento

L´expressió aggiornamento (actualització o posar-se al dia) que va popularitzar el papa Joan XXIII, defineix a la perfecció la vida i l´obra del cardenal Vicent Enrique i Tarancón, que conduí l´Església espanyola del nacional-catolicisme a la renovació conciliar, i que morí a València hui fa 15 anys.

Tarancón va ser un bisbe que ajudà a tancar ferides i a mirar el futur amb esperança. Home de reconciliació i de pau, de diàleg i de concòrdia, va saber guiar l´Església espanyola a les tesis conciliars, amb la renovació de l´episcopat espanyol.

Si bé el bisbe Ramón Echarren (auxiliar de Tarancon a Madrid) denunciava l´afinitat de la majoria dels bisbes amb la dreta espanyola (Saó, Monogràfic maig 2007) el cardenalTarancón, un home que no va recolzar mai un partit polític concret, sempre va ser profundament respectuós amb la independència de l´Església i de l´Estat. En l´acte en que fou nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, el 1994, Tarancón deia: «L´Església, que havia segut bel·ligerant en la guerra civil recolzant el Règim dels vencedors, havia d´ajudar el poble en la seua evolució, i proclamar la reconciliació dels espanyols». Per això mateix l´Assemblea Conjunta bisbes-capellans de 1971 presidida per Tarancón, proclamava: «reconeixem humilment i demanem perdó, perquè no sempre vam ser veritables ministres de reconciliació en el sí del nostre poble, dividit per una guerra civil». La seua preocupació per curar les ferides del passat i el seu interès per obrir una nova etapa en les relacions amb l´Estat, expliquen la seua homilia en l´entronització del rei, l´any 1975: «L´Església no patrocina cap ideologia política, ni determinarà quines autoritats han de governar-nos», en la línia evangèlica de «doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu» (Mt 22:21). Per això gràcies a Tarancçon, l´Església espanyola va saber despullar-se de totes les impureses que la lligaven a un Règim dictatorial, de la qual, sense saber-ho, la mateixa Església era esclava!.

Sense pors al futur, Tarancón assumia «amb esperit obert i generós nous camins, per acceptar amb il·lusió noves situacions», tant pel que feia referència a la societat, com a la pròpia Església. I afirmava: «el perill que té la nostra Església, seria la de mantindre en ple segle XX, les expressions històriques que la lligaren als interessos del poder temporal». Tarancón sabia descobrir la bondat dels nous temps: «En el cristianisme hi ha d´haver un pluralisme, que no només és legítim, sinó inevitable».

Diàleg, llibertat, tolerància, generositat, obertura. Aquests són els valors que definiren la vida d´un home providencial en l´Església i en la Transició política espanyola. Proper, humà, senzill, home de reconciliació i de pau, Tarancón va exercir el seu ministeri de servei a l´Evangeli i al poble sense crispacions ni radicalismes, sense confrontacions estèrils ni colps de bàcul! La seua tasca pastoral va ser sempre un servei a l´altre des de la confiança i el respecte, des de l´amabilitat, l´afabilitat i el bon humor, acceptant el pluralisme com una riquesa i no com un perill. Tarancón, que va propiciar el pas de l´Església espanyola del nacional-catolicisme a l´aggiornamento conciliar, va portar l´aire fresc i renovador del Concili.

Davant els últims nomenaments episcopals, l´Església necessita retrobar l´esperit taranconià de fidelitat al Vaticà II i d´independència respecte al poder i als partits polítics. Som molts els qui encara creiem en la validesa i en l´actualitat de Tarancón. L´ensenyament i l´exemple de Vicent Enrique i Tarancón, el cardenal del Concili i de la Transició, és plenament vigent en els nostres dies, per a tots els qui ens diguem seguidors de Jesús de Natzaret.