Poques iniciatives poden ser tan poderoses i efectives per a recuperar la normalitat social del valencià com el fet que aparega com a requisit en l´accés a l´administració pública. Una mesura així mostra la seua utilitat social millor que totes les campanyes de promoció juntes i la prestigia com a llengua d´ús real de les nostres institucions. I poques iniciatives poden ser, alhora, més justes i més justificades. Els valencians, tal com reconeix la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), tenim el dret d´utilitzar la nostra llengua pròpia i oficial en tots els àmbits públics i privats (articles 9 a 14) i, en concret, en la nostra relació amb les administracions. Però és impossible fer efectiu aquest dret si —com en tots els drets— no es garanteix el deure correlatiu per part de qui ens ha d´atendre: si els funcionaris i el personal públic no tenen la competència lingüística necessària.
Es tracta senzillament que les persones que han de treballar en l´administració siguen competents en valencià, en el grau que corresponga a la seua tasca, igual que ho han de ser en castellà o, posem per cas, en informàtica, en gestió econòmica, en conducció de vehicles, etc. si així ho requereix el treball que han de realitzar. El mateix Tribunal Constitucional, de fet, ja va aclarir fa quasi vint anys que el requisit de coneixement d´una llengua oficial no és discriminatori ni suposa cap obstacle per a accedir a la funció pública (sentència 46/1991). Al contrari: s´adequa al principi de mèrit i capacitat.
Tot això ve a compte de la imminent tramitació en les Corts Valencianes de la nova Llei d´ordenació i gestió de la funció pública valenciana. Després de quinze anys des que s´aprovà la primera llei, el text que el Consell ha presentat continua sense recollir com a requisit el coneixement oral i escrit de la que el nostre Estatut d´Autonomia fixa com a llengua no sols oficial, sinó com la pròpia (art. 6), amb la qual expressa un «compromís irrenunciable de recuperació» en la mesura que constitueix «la més peculiar senya d´identitat del nostre poble» (preàmbul de la LUEV).
En l´actual esborrany de la llei de la funció pública (article 53), el valencià hi figura aparentment com a requisit d´accés, però amb una excepcionalitat que l´invalida automàticament: ni és previ ni obligatori. Al contrari que en tota la resta de condicions d´accés, el coneixement de la llengua pròpia no s´ha d´acreditar abans d´aprovar ni per a aprovar les proves. En clara contradicció amb el que és un requisit (malgrat que com a tal figura formalment en la llei), una vegada que els candidats han aprovat —sense necessitat de demostrar-ne cap competència—, poden suplir-ho amb la simple assistència a uns «cursos de perfeccionament» quan ja han estat nomenats funcionaris. ¿Ens imaginem un text legal en què s´indique que les proves referides al coneixement de la funció pública i a la normativa en matèria fiscal i tributària se superen amb la promesa de realitzar cursets en el futur? ¿S´acceptaria això mateix respecte als altres requisits (com el coneixement del castellà, la titulació exigida o la ciutadania europea)? I si això no és possible per als altres requisits, ¿per què ho hauria de ser per a aquell que ens identifica i ens defineix com a poble: per a la llengua que han d´usar amb una part important dels ciutadans?
Totes les comunitats autònomes que reconeixen una llengua pròpia han inclòs el requisit de coneixement en les lleis de la funció pública respectives. Així ho tenen els territoris amb els quals compartim la mateixa llengua, Catalunya i les Illes Balears, des de fa més de 25 anys. Així ho té el País Basc. I així ho té Galícia, que ja el 1992 va establir el requisit de coneixement del gallec. Remarquem-ho: no és —no hauria de ser— una qüestió d´ideologia «de partit», perquè a les Illes Balears i a Galícia, l´aprovaren els governs del PP, amb Gabriel Cañellas i amb Manuel Fraga, respectivament. És una qüestió de respecte —d´autorespecte—, d´una banda, com a valencians, amb importants conseqüències, d´una altra, en la qualitat i l´eficiència de la nostra administració.
Perquè els valencians no podem ser l´excepció; perquè no podem ser els qui menys valorem la nostra llengua pròpia, els qui ens posem més traves per a conferir-li prestigi i fer que siga un element de cohesió i de vertebració entre tots els valencians. En un moment en què el requisit ha estat reclamat pels sindicats majoritaris, en un moment en què la necessitat del requisit ha estat apuntada pel Consell Valencià de Cultura i per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, és l´hora que el Govern valencià i el conjunt dels partits polítics amb representació parlamentària prenguen una decisió senzilla, coherent i bàsica per al futur de la llengua. La nova llei de la funció pública valenciana és una ocasió impagable per a potenciar el prestigi i la normalitat institucional i social que volem i necessitem.
