Vaig anar a l´estrena de Poseu-me les ulleres, un espectacle teatral sobre la vida i l´obra de Vicent Andrés Estellés. La companyia Teatre Micalet, dirigida per Pep Tosar -home experimentat en pujar a escena la vida i l´obra dels nostres homenots-, n´ha fet una excel·lent proposta. Han recollit un grapat d´anècdotes il·lustratives de la vida del poeta i les han puntejades amb recitats que han sabut deixar caure de tal manera que a penes es nota el canvi de registre. No cal dir que la poesia fresca i col·loquial de l´artista de Burjassot ajuda per tal d´aconseguir aquesta continuïtat. Tot s´esdevé a una taverna del poble. Allà arriben Vicent, el poeta, i Miquel, l´amic músic que mai no deixa la guitarra (Miquel Gil).

Enric Juezas ha sabut encarnar magníficament la figura, la dicció i la sensibilitat del poeta. La tavernera, Pilar Almeria, veïna de tota la vida en l´obra, i un periodista d´incògnit, Joan Peris, completen l´espai de la conversa i contribueixen hàbilment a la fluïdesa de la mínima trama. Al fons, una jove ballarina, Isabel Anyó, neta del poeta, darrere un tel on només se la veu quan s´il·lumina, es mou al voltant d´una taula amb flexo: l´espai del somieig, de les imatges poètiques. De tant en tant, intervencions breus, projectades en vídeo, des d´on parlen alguns dels bons coneixedors de l´obra d´Estellés i alguns familiars i amics. El resultat és una obra amena, àgil, que transmet aquell aire de senzillesa i rotunditat del millor poeta valencià des d´Ausiàs March.

La fórmula escènica que han triat permet fondre la veu de l´home apassionat i loquaç que conta la seua vida, i la veu del poeta lluminós, sensual del quotidià, l´amor i la mort. Com va escriure Joan Fuster, els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Assegut a la meua butaca, escoltava Miquel a l´escenari. El seu paper és discret i fonamental; l´amic que escolta i parla poc, el músic que pren la guitarra i, al natural, sense micròfon ni endolls, allà a la taverna, omple el teatre amb la seua veu. El cantant i l´actor, Miquel i Enric, transformats per la màgia de l´escenari en l´amic músic i el poeta. I en la memòria, l´Ovidi Montllor, el qui millor va saber dir i cantar la poesia d´Estellés.

El 27 de març farà 17 anys que va morir el poeta, l´home que va cantar l´esperança de contraban, la paraula viva i amarga, entre coses obscenes i coses delicades, i una patria lliure, i lluminosa, i alta. El meu agraïment a la Companyia Teatre Micalet per fer-me´l viu i tot el meu menyspreu a la rècula de tararots que el voldrien oblidat. No s´ho perdeu. Fins el 28 de març al Micalet.