18 de mayo de 2010
18.05.2010

Don Rafael Sanus

17.05.2010 | 13:44

Sal·lus Herrero i Gomar

L'any 1974 quan jo arribí al seminari de Montcada, D. Rafael Sanus era rector d'aquell edifici mastodòntic, construït durant els "gloriosos" anys del nacionalcatolicisme, que encara cueja perquè l'ombra del nacionalcatolicisme és ben allargada. A Don Rafael li mancava un braç, era d'estatura mitjana, grosset com un buda, amb els ulls axinats, tímid, amb ulleres tansparents, conversador, bohomoniós, que sent d'Alcoi parlava en aquell temps quasi sempre en castellà, però com semblava tolerant i respectuós, quan t'asseies a la seua taula al menjador podies parlar-li en valencià,s ense temor, i, de vegades aconseguies que se'n passara i et parlara en valencià, li eixia el seu àmbit alcoià del quan pressumia molt dient que la galaxia alcoiana era magnífica enmig de les agulles dels ponts i les de les muntanyes, els barrancs i els rierols deixava una marca indeleble i eterna en l'anima de tots els éssers humans...

Sens dubte era un home obert, de la dreta culta i civilitzada de tota la vida que esdevé tan escassa al nostre país. Recorde que un dia m'enviaren perquè l'avisara que era l'hora de dinar i s'havia despistat, estava dutxant-se i entrí a la seua cambra i a la tauleta de nit tenia el llibre de Neruda "Veinte poemas de amor y una canción desesperada", a la taula del seu despatx tenia poemes de Vicent Aleixandre i l'altre llibre famós de Pablo Neruda "Confieso que he vivido", era un home que llegia i es notava en els seus sermons, parlava amb bastant realisme de les coses que ens envolten, era capaç de transmetre la nostalgia de la vida i lleugerament somreia o li notaves una rastre d'ironia; deien que perquè era manco, l'havien sotmés a moltes proves abans d'ordenar-lo sacerdot per comprovar que no es feia capellà per la seua minusvalua física, més clar, que l'havien fet patir molt els jerarques eclesiàstics...

De vegades,com que era amic d'empresaris poderosos com Suñer d'Alzira es preocupava perquè alguns seminaristes pobres trobaren feines durant el període de vacances a les fàbriques de pollastres o de gelats o a l'Hospital General de València de camillers; a pesar de la seua simpatia i tolerància, no va dubtar, potser per pressions d'altres jerarques més dretans, en despatxar del Seminari als que tenien més inquietuds socials i estaven implicats en el Moviment d'Objecció de Consciència, a les comunitats de base i en activitats polítiques d'esquerres; no parle per mi, si no per F. Blai, Roger, J. Dubón, Roger, J. Quilis, etc que jo admirava perquè m'encomanaren les inquietuds de la lectura, del valencianisme i de la transformació social llavors i estaven dos o tres cursos davant meu i foren expulsats perquè estaven en una línia pròxima a la teologia de l'alliberament.

Després Sanus se'n anà al Col·legi del Patriarca i el vaig perdre de vista; a mi un altre rector molt més conservador que Sanus em feu fora del seminari i tallí qualsevol vincle i contacte amb una església que feia marxa enrere, involucionava com els crancs, tornava a les cavernes i feia del fonamentalisme nacionalcatòlic i delsuport al poderosos la seua consigna i horitzó generalitzat. Per la premsa m'assabentí fa uns anys que el feren bisbe i que al cap d'un anys Dan Rafael dimitia de bisbe perquè no hi estava d'acord amb la línia religiosa i política ultraconservadora de l'anterior arquebisbe de València, el toledano que simpatitzava amb l'extrema dreta. Em va sorprendre un gest tan valent i més encara que el posaren a Sanus com a far de l'esquerra i del valencianisme, però en el regne dels cegs, el tort és el rei...

Els seus col·legues jerarques foren extremadament cruels amb ell perquè després de dedicar tota la seua vida a l'església, el feren fora del Col·legi del Patriarca perquè havia dimitit de bisbe i als més de setanta anys el deixaren en el carrer amb una mà davant i l'altra darrere; tenia amics catòlics i socialistes i li deixaren un pis al carrer Governador Vell, allà aní, en companyia de gent vinculada a Salvem la Punta a vore'l per si gosava fer una visita a la gent de Natzaret i de la Punta quan estaven amenaçades les seues cases i terres per solidaritzar-se i donar-los ànims i suport, dubitatiu i extremadament ponderat com era per a no causar cap conflicte, ens va dir que necessitava pensar-se-ho i meditar-ho amb profunditat uns dies, va fer les consultes pertinents i ens va dir que no volia que l'acusaren d'invair competències dels capellans o dels bisbes i no volia més enfrontaments i problemes amb l'arquebisbe, així que ho deixà córrer.

No torní a vore'l més que alguna vegada passejant per la plaça dels Patos de València, comprant el diari o el pà, de vegades acompanyat pel seu amic Alfons Llorens o sol,amb la mirada esquiva i timidíssima... No obstant, sempre associaré a Don Rafael amb els poemes i confessions de Neruda. Que descanse en pau en la seua terra d'Alcoi que s'ho ha guanyat a pols suportant uns jerarques als que hauria d'haver-los plantat cara amb molta més valentia i decisió, però això seria demanar-li massa a un home extremadament prudent, recordem que la prudència no ens acoquine perquè ens aixafen com si forem unn insecte de Kafka.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook