Els valencians som valencians?, som occitans?, som espanyols…? No serem totes les coses alhora i potser també alguna altra? Sí, sense cap dubte. Els valencians ens hi podem reconéixer, en aquestes identitats, compartir-les i viure-les, sobretot perquè la nostra vera, la més fonda, aquella en la qual ens retrobem més enllà de llengües, de països i de cultures petites, aquella a la qual anem a beure sempre, és la d´Europa. Però copsar aquesta identitat plural requereix un canvi de paradigma. Estem massa habituats a les exclusions i a les preses de postura extremes que aboquen a ridículs microregionalismes (l´alicantinisme), a intents de segregacions polítiques sense futur (el pancatalanisme) i a l´estigmatització d´altres compatriotes europeus (el secular odi a Castella). Tanmateix el cercle identitari no el clouen les vel·leïtats utòpiques, sinó Europa, i dins d´Europa la discòrdia ha de deixar d´existir.

Aquestes bases de retrobament i d´harmonia no deuen ser, d´altra banda, infinites ni multiculturals en el sentit altermundista del terme. Ho he afirmat de manera molt suau, però tal volta necessita més consistència: els europeus només som europeus, la nostra vinculació només pot realitzar-se amb altres pobles europeus (islandesos o afrikaners, argentins o australians), la nostra referència ha de ser Europa com a lloc d´intercanvi i d´identitats compartides. En aquest marc, sobra tot allò que ha caracteritzat la rivalitat i els desacords entre Estats i territoris, entre comunitats lingüístiques i metròpolis, entre nacionalitats històriques i noves formes de convivència. Totes les manifestacions d´Europa s´han d´estimar des de plans de llibertat i d´igualtat.

Els valencians som valencians i som espanyols, en els sentits més pregons de les paraules, és a dir, habitants d´un antic regne medieval d´altíssima cultura, i ciutadans d´un país l´aportació del qual al món té difícils semblances. Ara bé, aquesta dualitat experiencial (la nostra europeïtat és l´essència) comporta la necessària absència d´altres lligams culturals i lingüístics? Ens hem de prohibir estrényer els vincles amb qui comparteix tantes coses amb nosaltres? No. Per això, cal reivindicar l´occitanisme i la (re)creació d´un espai plural, respectuós i igualitari on interactuem i continuem creixent en coneixement mutu, perquè una de les nostres llengües oficials, bona part dels nostres ancestres i unes relacions fluïdes i mai no interrompudes malgrat la seua feblesa, ens menen directament a una filiació occitana per a València, una defensa de la seua occitanitat, o, si es prefereix, de la seua pertinença a les Terres d´Òc, la qual cosa no implica ni la pèrdua de la seua valencianitat ni de la seua hispanitat. Compartir identitats serà la manera de bastir una Europa unida lluny de les seculars batalles internes i dels conflictes per interessos aliens a la cultura i a la nació.

L´occitanisme a València té personatges històrics, dels quals són els més reconeguts Teodor Llorente, amb l´amistat que el va unir a Frederic Mistral; i Antoni Igual i Úbeda, amb la seua valentia durant els anys seixanta del segle XX. No obstant això, la vertebració de l´occitanisme valencià del segle XXI es deu a Lluís Fornés, qui ha fet reviscolar, des de quasi la inexistència, una de les relacions que els valencians no hauríem mai de menystindre. Proposar models innovadors d´identitat, i prendre l´exemple lingüístic de països (com ara Suïssa) on conviuen diverses llengües literàries, amb dialectes que al seu torn són també llengües literàries, és una tasca que en el monolític ambient de la batalla de València, i de després de la batalla, ha de comprometre i, sobretot, il·lusionar. No estem en cap lluita estúpida, sinó en pouar del cor d´Europa la sàvia vivificant i veritablement nostra, mil·lenària.