El 19 de febrer de 2003 es feu públic un avantprojecte d´ampliació de l´IVAM signat per dos japonesos, Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, aleshores, arquitectes emergents a l´estelat mundial. Un adéu a la modèlica i exitosa experiència valenciana del primer IVAM —digne alberg d´un tresor artístic de vàlua internacional, la Col·lecció Julio González— per tal d´abraçar el model Guggenheim. Al paradís de la sobreabundància i fatuïtat, per què no adquirir de la mà de religiosos practicants del «minimalisme» conceptual i formal, un fetitxe «d´autèntica modernitat» en contrapés al barroquisme populista de l´omnipresent Calatrava?

Amb el nostre patrocini, el seu projecte va ser guardonat amb el Lleó d´Or a la Biennal de Venècia 2004 i ara els autors acaben de rebre el prestigiós Premi Pritzker. Davant la pressió mediàtica, aquests han declarat «ens diuen que poc a poc s´està avançant». Per tant, està (so)mort i no soterrat com se´ns havia fet pensar. Algú haurà d´aclarir què hi ha de cert en tot això quan, després de set anys i malgrat afectar el Conjunt Històric de València (BIC), ni tan sols està tramitant-se la vènia urbanístico-patrimonial, de consecució ben dubtosa.

L´ampliació, prevista des de la gènesi de l´actual edifici, havia de millorar la vinculació vers el barri del Carme i el planejament, que ha reservat els terrenys, li ha servit de (feble) base expropiadora. La resta està en l´aire. Per ara sols veiem gent injustament afectada, abandonament edificatori, enderrocs patrimonialment proscrits i solars. De futur, incertesa i degradació.

Tenen res a dir sobre això els recents Premis Pritzer? Podrien, com predica el seu penedit mestre Toyo Ito, abandonar tant d´autisme objectual, baixar al món dels mortals i abaratir la proposta alleugerint-la d´allò que la fa tancada, aliena i excloent per al barri. Com l´elevació del perímetre en forma de pòdium a costa del graonament i accessibilitat actuals, el recreixement «mimètic» de la façana alterant-ne les proporcions i el perfil paisatgístic, l´excavació d´una rampa per a camions tan truculenta com la d´El Corte Inglés i, a la fi, l´aïllament del conjunt mitjançant una costosa gàbia metàl·lica -gelosia estructural farcida de pilars- en forma de cub, de 90 m. per banda i 32 d´alçària, equivalent a una illa de l´Eixample i tan alta com les Torres de Serrans.

El projecte, però, és més que aquesta exagerada «signatura» fèrrica. Està concebut molt intel·ligentment en assumir la representació vestibular i estructuració de l´edifici actual i en descompondre el programa mitjançant nous volums d´aparença autònoma —geometries sorgides de les preexistències parcel·làries— que queden servits per una trama a cel obert que se li pot oferir a la ciutat com extensió integradora dels seus fluxos. Pensem en la imbricació urbana del Mercat Central o en la riquesa de circulacions que travessen el Macba (del nord-americà Richard Meier) i el centres culturals i universitaris que, tot voltant-lo, conformen un nodus d´atracció al bell mig del Raval barceloní.

Aleshores, per què entestar-se en plantar una gegantina llanterna metàl·lica que el clausure i s´apropie de la façana septentrional de la Ciutat Vella? De no rectificar, la sobrietat formal que se´ns proposa poc es diferenciarà de l´opulència figurativa que tant hem patit. Seran cares de la mateixa moneda unides pel pegament de l´artifici i l´espectacularitat a preu d´or. La caduca persistència en el deliri.