01 de agosto de 2010
01.08.2010

"Arrels nòmades" de Pius Alibek

Sal·lus Herrero i Gomar

01.08.2010 | 07:30

Pius Alibek, ens conta a les primeres ratlles del seu primer llibre, escrit en català: "Ankawa, on vai néixer el desembre del 1955, és un dels molts pobles de la minoría assiriocaldea que es troben espargits per tot el nord de l´Iraq i envoltats, majoritàriament, per altres pobles kurds. Som els descendents dels primers pobladors de Mesopotàmia i, des de la caiguda de l´últim regne de Babilònia el 539 a.C a mans del Gran Cir, sempre hem estat dominats per altres pobles amb qui hem compartit la nostra terra al llarg dels segles. Ens vam fer cristians tan aviat com va aparèixer el cristianisme i vam esdevenir una gran Església Oriental. Tanmateix, sempre hem estat objecte de la persecusió religiosa dels nostres conqueridors, més o menys intensa en funció del grau de fanatisme del govern foraster de torn. Les persecusions no s´han aturat fins avui". Alibek és llicenciat en filología inglesa a Bagdad; arriba a Barcelona el 1981 per continuar els estudis en el camp de la lingüística histórica comparada. Davant la prolongació de la guerra Iraq-Iran, opta per quedar-se a viure a Barcelona. Es dedica a la docència i als estudis històrics i lingüístics. Incorporat al Departament de Llengües Semítiques de la Universitat de Barcelona, participa en el projecte Manumed per catalogar i preservar els manuscrits antics del Mediterrani. Durant les mobilitzacions contra la guerra de l´any 2.003 és converteix en un referent de la lluita per la pau i el 2.004 rep la Medalla d´Honor de la ciutat de Barcelona. La seua altra passió, la cuina, l´ha portat a obrir un restaurant on cuina personalment els plats tradiconals del seu país d´origen. Compagina la feina al restaurant amb la recerca, l´escriptura, conferències i traduccions. És el traductor al català de l´autor egipci Alaa Al Aswani. Al nostre país, hi ha altres amics, -que jo conega personalment-, que compaginen com Alibek, escriptura i restauració, posem per cas, Joan Olivares, a Ca les Senyoretes a Otos, Vicent Marqués a Cal Panxa a La Canyada, fan classes, escriuen novel·les o artícles culinaris i obrin les portes de sa casa per a deleitar les goles dels altres i tornar la terra un lloc menys inhòspid; davant de l´enorme crisi que ens assetja, segur que s´han guanyat el "paradís" perquè fan dels seus oficis un servei per a la felicitat, l'estòmac i el benestar dels altres.

Mentre llegim "Arrels nómades" acompanyem Pius Alibek en les seues aventures, esdevenim un infant "iraquià", que parla arameu, -la llengua que diuen que parlava Jesús de Natzaret-, ens explica la seua genealogia familiar, coneguem amb detall els seus origens, els seus avis, a sa mare, son pare, els seus germans i germanes, avis, oncles, ties, amics i amigues, ens endinsem en el seu món a l´Iraq, amb els costums, els menjar, les begudes, els jocs, les discusions sobre religió i els costums, les festes, les nits i les celebracions de les noces que podíem durar fins a una setmana€ Al ball no li mancava la part sensual. Les joves i els joves es buscaven. Era una ocasió òptima per perfilar les insinuacions i les mostres de complicitat. Trencaven el cercle per situar-se al costat de la persona desitjada, agafar-li la mà i fregar-li el cos amb el braç seguint el ritme del ball. Fins i tot les parelles casades buscaven antics amors per reviure el temps passat, encara que només fos per uns minuts, a través del contacte que robaven al ball€ Ens mostra el jardí de l´esquerra del seu pare on plantava flors, sobretot roses, i a la dreta l´hort de sa mare, on plantava tot tipus d´herbes (julivert, celiandre, cebollí, menta€) i hortalisses (tomàquets, pebrots, cogombres, albergínies€), les seues debilitats, malifetes i malediccions d´una mare que li diu al seu fill que li ha destrossat el seu jardí "qal.la methet" ("que et moris aviat") i el fill se´n va a ca els avis; el seu avi Elies li conta històries i les seues converses el feien sentir com si hagués nascut abans de nàixer mentre es baralla a l´escola, el castiguen i l´humilien cruelment fins que aconsegueix alliberar-se de les agressions.

Ens conta el trasllat a Bàssora de la seua familia, els passejos dels divendres amb la mare al mercat, el viatge amb el pare a Al-Ahuar, els aiguamolls del sud d´Iraq, un lloc únic, aïllat i màgic ple de natura i fauna destruida per Sadam perquè s´havien convertit en l´amagatall dels fugitius contraris a la seua dictadura. Ens explica el paper i la importància de l´església com a referència clau en un poble perseguit, la seua decisió d´entrar al seminari dels jesuïtes al barri de Al-Selekh, a Bagdad, els estudis i la vida allà, la seua eixida perquè observa relacions sexuals entre seminaristes que no li agraden (potser perquè ell no participava?) i l´arribada al nou seminari caldeu, els estudis de la Bíblia i de la literatura i la llengua àrab, que l´han acompanyat fins ara. Un matí decideix anar a l´hospital per operar-se de l´hèrnia inginal "de naixement" i es visitat per una jove metga que s´enutja per la seua insolencia i desvergonyiment en ensenyar-li ostentosament les seues parts i voler que l´ausculte i toqueteje; ens explica les paradoxes davant els estrangers, a la majoria dels països àrabs hi ha una curiositat natural per conèixer i donar-se a conèixer reprimida per pors i desconfiances atàviques, que els governs moderns han continuat alimentant fins a convertir-les en un tumor maligne, per tal de limitar la llibertat individual i augmentar-ne la del poder. L´ascens del Front Nacional, format pel Partit Comunista Iraquià i els baasistes i les seues converses i les vicisituds del seu oncle maoísta que vol que se n´isca del seminari i li pregunta què en farà del penjoll que té entre les cames si es fa capellà; ens conta els seus conflictes al seminari i com el fan fora per protestar davant d´injustícies, però li ofereixen viure al bisbat, mentre torna a sa casa puja al terrat i s´estira al llit panxa enlaire mirant les estrelles i les imatges del passat desfilen davant els seus ulls, sentia que es submergia en una foscor infinita. La vida s´esvaïa€ La selectivitat, les ensenyances de l´oncle Petrus que l´instrueix vívament perquè seduisca les xiques de manera experimentada i efectiva amb un do de llengües i de mans proverbial que ja l´hagueren volgut tenir per a nosaltres mateixos quan s´iniciàvem en amors; també apareix els anys universitaris, els inicis amatoris, el simulacre electoral a la Universitat, els primers treballs, jornals i guanys, la coneixença d´un armeni que sap coses "del més enllà" i Alibek pretén que li les ensenye per predir el futur a canvi d´ensenyar-li clases d´anglés a la filla de l´adiví; l´estiu del 1977 ens descriu el viatge a Londres, l´amabilitat i la bellesa d´una hostessa, la visita a una cosina cristiana que vivía un amor prohibit amb un musulmà, i la decisió de no tornar-li a llegir la mà a ningú mai més. Coneix Tònia, una catalana que hi ha al College que li explica el conflicte que hi ha entre Catalunya i Espanya, el fet diferencial, els símbols, la lluita contra la repressió de la dictadura que volia exterminar-nos lingüísticament i nacionalment ons se´ns prohibia manifestar la nostra identitat o parlar la nostra llengua; les dificultats i el desconcert per entendre bé l´odi dels espanyols als catalans si no hi ha una lluita armada contra el govern similar a la dels kurds contra el govern d´Iraq€ La falsa "visita" de Tònia per Nadal a Iraq i les "bromes" i els convits familiars, la visita vertadera de la seua amiga catalana, la incorporació de les dones a la vida pública de manera activa, les dificultats per tenir intimitat a l´Iraq i el debat sobre l´amor, la llibertat i el creuament de camins per saber si estàs enamorat o no, interpretant a Sartre com que "només existeix el que tu vols que existesca", que hem de reconèixer que és una manera original d´"entendre" l´existencialisme francés€ La incorporació al servei militar, les humiliacions, els càstics, la lluita per l´aigua i la set, el menjar, la vida al desert, la força de les tempestes bíbliques, on la sorra, la pluja i el vent tenen el poder de treure`t la vida, els llops i els gossos, els caps militars, el refugi, les taques de semen que li detecta el caporal a la formació i les petjades de Noé i dels fills d´Adam i Eva al desert enmig del Tigris i l´Eufrates, on podem entedre com a la Bíblia el vent és l´esperit que té poder sobre la vida i la mort; per últim les enormes dificultats per aconseguir el passaport, entre les reticències i els escrúpols per mantenir la indepèndencia individual en un règim autoritari i la necessitat de cedir i doblegar-se per poder eixir de l´Iraq i marxar a Barcelona a l´inici de la guerra entre Iran-Iraq.

El més meravellós d´aquest llibre, a més de les inombrables històries que ens conta -que ens ajuden a entendre més la vida a l´orient mitjà-, és, al meu parer, que està magníficament escrit en català per un assiriocaldeu que sap també arameu, la seua llengua materna, l´àrab, l´ anglés i el castellà, llengües a les que s´està traduint el llibre i que a l´autor li fa molta il·lusió perquè el llegueixen la nombrosa comunitat assiriocaldea de l´exili; tanmateix que haja triat escriure, precisament, en la nostra llengua honora i molt a Pius Alibek i honora també a una societat catalana que té capacitat per acollir gent de qualsevol altre país del món i fer-los plenament catalans fins al punt d´escriure les seues vivències més íntimes en la llengua dels nostres països de llengua catalana. No és un cas únic, hi ha escritors i escritores catalanes d´origen marroquí (Najat El Hachmi...), africà en general, llatinoamericà, d´altres països d´Europa (Mònika Zgustova) o d´Àssia que opten per escriure en català per explicar-nos, en la nostra llengua, les seues històries, vicisituds i aventures perquè entengam millor el món que ens envolta; és a dir, fer efectiva una de les principals funcions de la literatura, expressar la bellesa i la comprensió i compassió del món. Al País Valencià, -tret d´algunes rares excepcions i llevat de l´àmbit escolar-, sembla que es fa just el contrari. La consigna intencionada sembla que és "que cap immigrant conega i sàpia el valencià"; no només per banda de les distintes administracions, sinó inclús per les pròpies associacions en defensa dels immigrants, que fan poques o cap classe en valencià i a les concentracions contra els centres d´internament i per la llibertat de moviment e circulació a tot el món, gairebé sempre es fa tot en espanyol (cartells, consignes, manifests, discursos, poemes...), la llengua oficial de mateix l´Estat que fa la Llei d´Estrangeria i la llengua habitual de la policia( sobretot del que abusà de Noura, la immigrant marroquí empresonada a Oriola, que denuncià els abusos sexuals que patí i fou expulsada de mala manera a Ceuta sense jutjar al seu agressor quan la seua família l'esperava a l'aeroport de Casablanca€). Uns immigrants que no coneguen el valencià no poden adaptar-se plenament a la societat valenciana ni contar-nos ni escriure les seues vivències perquè, en compartir-les, les escoltem, ens emocionem i ens fem tots més humans, a la vegada, que trasmetem la llengua pròpia i oprimida d'aquets país als nousvinguts d'altres països.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook