Com aprete les 40 línies de l´article per comentar el acte de Teulada on Camps volia autoproclamar-se candidat a les eleccions de 2011? «No hay quien me mueva» digué, sense encomanar-se a cap sant; o potser s´aclamara a Sant Canut, per tant com va flipar. Que un imputat per suborn imite Joan Báez amb un desafiant «no nos moverán» és cosa que tan sols pot passar al país de «Nunca Jamás». En un país normal el Molt Fungible president no seria un bonze vocacional disposat a rostir-se en el foc del ridícul cada volta que parla; puix assumiria que un imputat no està en condicions d´anticipar accions que ja no depenen d´ell, sinó dels jutges. Però a casa nostra el president viu en una incubadora i sense contacte amb el món real. Des de l´arrogància que dóna la poltrona i el cotxe oficial, traspua supèrbia i frikisme a parts iguals. És normal això, doctor? El sopar de Teulada expressa en clau de faula el mite de Peter Pan, amb un president que té desfogaments infantils i es resisteix a madurar.

Paral·lelament, mostra un PP format per adolescents perpetus que tampoc volen créixer i revelen el seu peterpanisme quan aplaudeixen l´emperador nu. Tot plegat posa de relleu la dificultat de madurar sense perill de podrir-se. I la ciutadania, mentrestant? Mira i calla. És un silenci prudent o de desdeny? Complaent o desconcertant? Com que el silenci és tant o més difícil d´interpretar que les paraules, les eleccions de 2011 en seran la prova del 9. Llavors sabrem si el silenci d´ara obeeix a un procés de maduració o és una fase avançada de putrefacció. No deu ser per falta d´avisos.

Passant a una altre plat del sopar, perdó, a una altra cosa, diré que l´acudit cruel de la nit arribà quan González Pons lloà Camps i al mateix temps reclamà honestedat. I l´acudit fàcil estil matraca? A càrrec de qui ostenta encara el títol d´Honorable: enrabiada infantil contra ZP i rampell patrioter: si es tracta de ser valencià, ell ho és més que El Palleter; i si es tracta de ser espanyol, ho és més que Isabel la Catòlica.