24 de septiembre de 2010
24.09.2010

L'11 de setembre... Encara

24.09.2010 | 11:37

Rafa Arnal

Hi ha diversos motius i diverses commemoracions i maneres de viure l'11 de Setembre, la mes propera i "global" és la de les "torres bessones"; a l'americana del nord manera i televisada en directe per a un món atònit. Tot un espectacle. Després està la més ignominiosa sanguinària i vergonyant que vam viure als anys 70: el colp feixista de Xile, a l'americana del sur manera, i les seues tràgiques conseqüències, amb milers d'assassinats i desapareguts que ens van angoixar anys i panys.

I tenim la de la nostra història compartida amb Catalunya: l'11 de setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona en mans de les forces borbòniques francoespanyoles del duc de Berwick, després de catorze mesos d'assetjament, pràcticament concloïa la Guerra de Successió de tràgiques conseqüències polítiques, socials i nacionals per als catalans i els valencians. En aquest darrer i heroic fet, junt a les forces austriacistes catalanes dirigides per Rafael Casanova, va combatre Joan Baptista Basset al comandament dels darrers maulets valencians, amb la qual cosa,

Basset, nascut segurament a Alboraia en 1654 , i mort a Segòvia acollit a la "caritat" dels jesuïtes en 1728, després de passar 10 anys d'empresonament, té ben guanyat el reconeixement històric de catalans i valencians, per la seua honesta i fidel trajectòria. Això fa que als actes culturals i polítics a l'entorn de l'11 de setembre, diverses entitats valencianes i valencians per compte propi, pugen a Barcelona a participar-hi d'una o altra manera en aquestes commemoracions.

Un servidor de vostés, puja amb el Gremi d'Editors del PV per participar a la Mostra d'Entitats dels PPCC, la qual cosa hauria d'ésser considerada com una prova de normalitat i germanor entre dues comunitats que comparteixen llengua, cultura... però dissortadament estem ben lluny de comportaments no ja "normals" sino simplement de respecte que ja seria un bon pas, i això és el reflexe d'una societat, la valenciana, on des del poder, en lloc de donar llums, porten anys donant fums, una fumaguera immensa, amarga, espesa, que ens ofega. Uns per por i altres per pena: l'etapa grisa del PSOE, la breu d'UCD, i aquesta fosca del PP que patim ara configuraran i es recordaran de segur, com un episodi tèrbol en la nostra història col·lectiva, a joc i nivell, de la mediocritat dels polítics que la protagonitzen.

Enguany, a l'endemà de la Mostra, de la festa a l'Arc del Triomf, de les manifestacions, dels discursos, aquest servidor de vostés va fer el seu homenatge emotiu, als seus herois "particulars"... I perquè no? I amb un itinerari semblant a l'oficial, vaig eixir de l'Arc del Triomf, perquè vull —com cantava l'Ovidi— i pel passeig del Born vaig anar al Fossar de les Moreres i em va emocionar el vore l'anagrama i les flors dipositades la vespra, per l'escola La Masia, de Museros, de l'horta com jo mateix. Just a la cantonada tancada del fons de la plaça, em vaig fotografiar sota la placa homenatge dels valencians d'ACPV, i just pel costat, vaig entrar al petit museu del Fossar on hi han diversos recordatoris de Basset i els seus maulets. En eixir, tot passant per eixa joia que ne's Santa Maria del Mar i les seues patriòtiques vidrieres, vaig enfilar el carrer de l'Argenteria on al número 64, a l'altura del primer pis, hi ha una placa que recorda el fosc pis on va morir per la tuberculosi, el més brillant i lluminós poeta llibertari de la cultura catalan; Joan Salvat-Papasseit:

De mare gitana.
d'obrera estirp
i de lleial nació:
de dignitat poeta.

I vaig pensar un poc en la seua tràgica i curta vida. Salvat-Papasseit va naixer a Barcelona en 1894. El seu pare, mariner, fogoner, va morir accidentalment en caure sobre les planxes de les calderes del vaixell "Montevideo" en plena travessia de l'Atlàntic, i fou "soterrat" llançant al mar les seues despulles. Mira per on, el Montevideo era famós en València, perquè portava soldats valencians a la guerra de Cuba i és molt possible, pense, que el meu avi patern, "Pepe el Paler", de Serra, va anar en eixe vaixell a aquella maleïda guerra.

La seua Mare, Elvira Papasseit i Orovitx, era segurament gitana-catalana, de procedència oriental i es dedicava a faenes de neteja domèstica. En quedar-se vidua amb dos xiquets, Joan i Miquel, i en no poder-los mantindre, aconseguí ingressar-los al "Asilo Naval Español", en realitat, tres corbetes mig rovellades i ancorades al port de Barcelona (la Mazarredo, Cosuelo i Tornado), on recollien als orfes de la marina. Salvat té set anys i estarà al "Asilo Naval" fins al dotze quan aconsegueix un treball exterior al mateix port que li permet eixir i una certa independència. Molt prompte l'ambient d'aquell món de pàries, de proletaris d'un treballar penós l'apropen a les tesis socialistes i anarquistes, i a cavall d'aquestes dues tendències es va instruint de manera autodidacta decantant-se finalment per l'Acràcia.

Ningú vagi mai a remolc d'allò que pensi aquell del costat seu. Altrament, mai s'avença

La poesia és el seu "Cavall de Troia" personal i això el fa relacionar-se amb Santiago Segura i Burgués, un promotor cultural i mecenes català que li proposa muntar una llibreria dintre de "Galeries Laietanes" on treballa ell i el seu germà Miquel. En 1918 es casa amb la seua promesa de sempre, Carmen Eleuterio Ferrer, costurera, amb qui tindrà dues filles Núria i Salomé, però Salvat ja és un home perseguit per la malatia —mala seguida en deien a València— i ja te crisis que l'atabalen. Malgrat tot en 1920 ell i el seu germà Miquel és fan càrrec com arrendataris de la llibreria de les "Galerias" que ara passa a anomenar-se sota la seua direcció "Llibreria Nacional de Catalunya", i malgrat les moltes penúries de l'època i el seu malaltís viure , ja la gestionaran fins el seu occir. En 1920 mor la seua filleta Núria de dos anys. Un Salvat malat acusa el colp però tira endavant com pot fins que la malaltia l'acora i, crisi rera crisi finalment mor en 1924 deixant una petjada gegantesca i universal en la poesia catalana del segle XX i un estel ben lluminós d'avanguarda a l'univers llibertari.

Tot es troba a l'alcanç de tothom. Això ja ha fet d'aquest món lloc d'amos i de pàries.

Amb la dictadura de Primo de Ribera, el seu germà Miquel va marxar a Cuba on anys després va muntar una llibreria "La Moderna Poesia" a l'Havana. No tornà mai més.

La seua filla Salomé va morir de tuberculosi i necessitat l'any 1945. La seua mare aconseguí marxar a Cuba per retrobar-se amb Miquel i va morir en 1951.

La seua dona, passà les penúries de la llarga postguerra treballant com a dependenta a les "Galerias Laietanas" fins que van plegar a finals dels anys 50. Va morir a Barcelona l'any 1967 quan començava a revifar la figura poètica de Salvat i la reedició de tots els seus llibres... No va a arribar a gaudir en vida del gran èxit editorial i econòmic ai las! del "Poema de la Rosa als llavis".

VISCA L'AMOR
Visca l'amor que m'ha dona l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que Ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.

La nissaga dels Salvat-Papasseit es va quedar truncada, perduda encara que... Arribat a aquest punt de la meua passejada homenatge als meus "herois" de l'11 de setembre, vaig tirar endarrera des del nº 64 del Carrer de l'Argenteria, per agafar perspectiva, i tirar la darrera foto: a la part esquerra està el finestró de la casa dels Salvat-Papasseit, i enllà lluny sobre l'edifici del creuament de Laitena, una bandera anarquista, roja i negra, oneja a l'horitzó — m'agrada pensar emocionat— per l'etern alenar llibertari del més noble Enemic del Poble.

Definitivament aquests: els Salvat-Papasseit han estat els meus "herois" del passat 11 de setembre.
Honor i llarga vida a la seua memòria.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook