Si en 2007 Camps va recórrer l´estatut andalús al TC per calcular les inversions de l´Estat segons la població, i en 2010 reclama que les inversions s´ajusten al criteri poblacional que llavors va rebutjar, no és una incoherència? I si això ha fet perdre al País Valencià 1.200 milions d´euros, no demostra ineficàcia? I si després de la sentència del TC sobre l´estatut català pretén activar la clàusula Camps per assumir les mateixes competències que Catalunya, i ara demana la transferència de les bonificacions de la Seguretat Social que tindrà Euskadi, no és tot plegat falta d´un projecte definit de país? En això consisteix la famosa clàusula? En pujar a un tren que condueixen altres i per tant ignorem quina és la ruta i quin el destí final?

Incoherència, ineficàcia i indefinició, doncs. Vet ací un president marcat per la tercera vocal (omet la i d´imputat perquè «avui no toca»). Si hi hagués un llibre Guinness de la incompetència, Camps tindria grans possibilitats d´entrar-hi per haver-ne batut el rècord. Tanta falta de rigor, denunciada pel portaveu de Compromís, Enric Morera, en el debat de la Comunitat, esdevé anyenca tradició en un president crònicament ineficaç que intenta suplir les pròpies mancances amb un victimisme incontinent i interminable.

Eixa és la principal conclusió del debat de la setmana passada en la «sacrosanta casa de la palabra» (vaig escoltar malament, o «tío Paco» té les neurones cremades?). Un debat salpebrat de molt de soroll i poques, molt poques, nous. I és que les Corts recorden cada vegada més el Decameró, on els diputats s´hi reclouen per escoltar els contes (que no comptes) d´un president que no tindrà projecte de país, però té ben clar el seu projecte de poder. Que ha fet del victimisme ungüent de serp, que en només aplicar-se, cura els mals d´aquest país (perdó, comunitat). El victimisme com analgèsic de la ineficiència. Que la Generalitat és insolvent, una pastilleta de «la culpa, ZP». Argument que comença a sonar ja a Paleocè.