L´anticatalanisme ha tornat per la porta gran i seu espectre agita, novament, el panorama polític valencià. En realitat, l´anticatalanisme fou, des que aparegué a començaments del segle xx, una mena d´amenaçadora criatura en estat latent, alimentada per un particularisme valencià generalment incomprés pels intel·lectuals. Fins que la dreta tardofranquista, conscient d´allò que es jugava en la Transició, decidí convertir la criatura en fera ferotge i posar-la al seu servei. Tot seguit li ordenà atacar la jove i fràgil democràcia al País Valencià. L´objectiu: entrebancar al màxim l´avanç de les forces democràtiques, progressistes i valencianistes, evitant, de pas, la pèrdua d´uns privilegis de dècades. I així fou. L´anticatalanisme, ja molt fort, alimentat fins i tot pel fervor catalanòfil de certa esquerra caviar indígena, va aconseguir arrelar i escampar-se, enverinant profundament la vida civil valenciana. Després, la dreta tornà al poder, li nugà la cadena al monstre, que havia manifestat algunes vel·leïtats d´autonomia, i el posà a muntar la guàrdia del seu projecte polític, no fóra cas que algú oblidara qui tenia la paella pel mànec.

Còmodament instal·lada en les institucions valencianes, referendada majoritàriament pels ciutadans, amb el temps la dreta arribà a creure que el seu poder era intocable, de tant com s´havia acostumat a controlar-ho tot. En un context econòmic favorable, els conservadors van combinar un globalisme enlluernador d´una banda (grans eventos) i un anticatalanisme intermitent d´una altra. Una combinació perfecta perquè la dreta es perpetuara en el poder. Tanmateix, farà cosa de dos anys, les circumstàncies començaren a canviar. D´una banda, esclatà la gran crisi financera global, que acabaria arruïnant l´economia local de la rajola, i amb esta molts dels qui, directament o indirectament, se n´havien beneficiat a costa d´una insostenibilitat galopant. D´una altra banda, va esclatar el cas Gürtel, que, juntament amb el cas Fabra i el posterior cas Brugal, evidenciaven una suposada xarxa de corrupció d´un abast encara no calibrat. La dreta governant tornava a quedar en risc, amb unes dosis de descrèdit en ascens i amb les eleccions autonòmiques en l´horitzó més immediat.

Però ja se sap que, en un context de crisi i desmoralització generalitzades, tot val menys assumir les pròpies responsabilitats. La solució: buscar un enemic. Al País Valencià la tasca no és difícil, doncs les pèrdues que ha comportat la crisi ha fet senzill polsar la fibra de la sensació de pèrdua més important: la de la identitat. Per això, a la dreta valenciana no li ha calgut ni tan sols jugar a fons la basa que juguen les seues homòlogues europees: la de la por a l´immigrant. Ací, simplement, ha desnugat la cadena a la fera anticatalanista i l´ha amollada perquè faça de les seues. L´autèntica solució a tant de problema com enterbolix l´hegemonia conservadora. La feblesa de l´esquerra local, desunida i acomplexada, fa la resta, i posa fàcils les coses al monstre. El punt més trist de tot és que molta gent respondrà, com ja va succeir en el passat, als seus cants xenòfobs. I molts miraran cap un altre costat.