Mariano Rajoy i la nostra llengua

No obstant, Rajoy, per fer aquestes declaracions, segurament no coneix en detall la política lingüística que fa el PP de la Comunitat Valenciana, si no es mantindria en silenci, com diuen que sol fer sovint, aussant els muscles com si fos el campió del meninfotisme. Perquè, des de fa molts anys, els del seu partit, ací, prohibixen, censuren, retallen, invisibilitzen, marginen, discriminen i fan minvar el valencià amb la força bruta, la manipulació informativa i les amenaces, i imposen el castellà per tots els mitjans, inclús els més grollers, com indicava el 18 d’octubre, al L-EMV, l’amic sociòleg Gil-Manuel Hernàndez al seu excel·lent article “L’anticatalanisme com a solució”, que potser inicie un decliu al tot el país d’esta xenòfòbia que arruïna el territori que habiten valencianes i valencians… S’haurien de posar d’acord els liders del PP d’aquesta Comunitat “Valenciana” i el senyor Rajoy per a no grinyolar de manera tan estrident i incoherent, a no ser que el del lider del PP tinga, -com ens temem-, un discurs demagògic, hipòcrita i de doble vara de mesurar, que diga, en realitat, de manera poc honesta i corrupta -com els del PP de València-, que s’ha de prohibir el valencià-català sempre que es puga i s’ha d’imposar el castellà, també anomenatespanyol (segons el nom internacional arreplegat per la Constitució) sempre; tan és així que s’ha imposat per la força de l’autoritarisme inclús a les mares i pares de l’alumnat que vol estudiar en valencià, als espectadors valencians que volen veure TV3, als músics que volen cantar el valencià, als actors i actrius que volen fer teatre, cinema i documentals en valencià, a les universitats que volen fer constar que el valencià, també es diu, académicament, català, i “els seus” han recorregut a la justícia per esborrar el nom, confondre, embolicar i prohibir el nom de “català” a la nostra llengua” (reconegut així en tots els departaments de llengües romàniques del món, on saben mot bé que el valencià o el català de València és una variant de la llegua catalana), amb la no aplicació de les més de setenta set sentènciesjudicials sobre la unitat de la llengua i fent tot el possible per disminuir l’ús social del valencià al nostre país, prohibint una llengua, imposant l’altra que quasi sempre ha sigut llengua d’imposició…

Com denunciava perfectament, el nostre gran centenari Josep-Lluís Bausset a l’article “Tio Paco, Sarkozy Pètain” sobre el gitanos valencians i la incapacitat de Francisco Camps per a criticar les vergonyoses deportacions a França de gitanos romanesos, tot i que, feia uns anys els deia compliments; els valencianoparlants també hem fet molt més pel nostre país que el que rebem a canvi: censures, prohibicions, imposicions, discriminacions flagrants, senyor Rajoy, com les que vosté denuncia que hi ha a Catalunya contra el castellà i no és cert… Perquè a Catalunya el que està en risc encara és el català i no el castellà, diga el que diga la premsa espanyola a Madrid des de fa més de dos-cents anys, que sempre diu el mateix, com s’observa als estudis de “catalanofòbia”; que la dreta espanyola ha fomentat abastament a Catalunya i a València (no l’estudi sinó la catalanofòbia!), com explica Vicent Bello en “La pesta blava” i el més recent llibre titulat “No ens fareu catalans” de Francesc Viadel, que també marca un punt d’inflexió en l’anàlisi de l’anticatalanisme, com F. Ferrer i Gironés l’analitzà abans. L’actual, violenta catalanofòbia, és feble i està de cap a caiguda perquè només se sosté, institucionalment i social, amb les desmesures manipuladores, intoxicadores i xenòfobes d’un PP que ha perdut el nord i usa el “tot val” per a aferrar-se al poder enmig d’un marasme de corrupció, que, tard o d’hora, li farà aigua per totes bandes fins a afonar-se pels seus propis “excessos”, doncs, tot excés es paga ( Sèneca).

Quina credibilitat tenen aquests polítics (Rajoy, Sánchez-Camacho, Camps) que diuen una cosa en Catalunya i fan la contrària a València? Ací, diuen que potser “els gitanos han aportat més del que reben”, el president de la Generalitat (l’”oncle Paco”, segons Bausset) es commou i ho declarà, fa un temps, davant el representant del Poble Gitano, potser per assegurar-se, -amb torrons i bones parauletes-, que li atorguen el suport electoral; en canvi, a Badalona, el PP de Sánchez-Camacho i de Rajoy (com els guàrdies civils de la dictadura i d’abans de la II República, que denucià García Lorca), els persegueixen per aconseguir un grapat de vots instrumentalitzant la política sàdica de l’odi; allà dalt parlen de llengua, una mica més “acuradament” per a no ferir la sensibilitat de CiU perquè poden necessitar-se mútuament per a garantir la “governança” a Barcelona i a Madrid; i perquè Artur Mas, públicament, li planta cara al PP i no es col·loca en el paper de ‘víctima’; no obstant, a València, el PP té barra lliure, tracta la llengua com un elefant en una tenda de porcellana…

Per desgràcia, fan servir també el discurs més dur contra els immigrants, vulnerant els drets humans i l’estat de dret (que sembla mentida en un home nascut a Galícia, terra d’emmigrants!), hauria de saber que fer servir instrumentalment els immigrants (la llengua, l’odi, el terror…) per guanyar les eleccions és com calar foc a una muntanya seca, és omplir la societat de patiments, de víctimes i de piròmans vocacionals que accentúen la seua inclinació cruel; després no pot dir que va llençar el seu “puro” damunt d’unes herbes seques, que fou només una broma per atemorir els excursionistes... S’ho haurien de fer mirar, veure si poden coordinar els seus propis discursos arreu de l’Estat, almenys entre Catalunya i el País Valencià; perquè, si els compares, -en el contrast-, sembla un circ de clows, un teatre de pallassos i titelles o els protagonistes d’un film dels germans Marx intercanviant-se principis durant la negociació, en aquest cas, davant el procés electoral on es procura l’ascens al poder. Li fiquen el dit brut a l’ull de Zapatero, a Montilla, a Carod-Rovida com l’’home del sac’ (per a donar-li colps de boxa) i als sindicats tot el dia i totes les nits; però, si aquelles ‘víctimes’ es queixen i demanen “respecte” i “educació”, encara els esbronquen més, es riuen i els insulten molt més encara (els mateixos que davant un insult contra “els seus”, demanen dimissions immediates, van als tribunals o declaren la guerra sense quartel, etc), mentrestant, passen la mà pel llom dels seus estimats extremistes per animar-los a lladrar amb més ràbia, fan servir bé els catalans, bé els bascos, bé els emmigrats, bé els gitanos, bé el català, bé posant zitzània amb Marroc…Tots plegats, ubicats com a bocs emissaris a utilitzar per treure pit, infar-se com a gripaus, marcar territori com els gossos i els gats i aglutinar una “identitat espanyola” pètria, patricarcal i patriòtica al crit marcial del “se rompe España”, o d’altres més actualitzats que fan servir com a mitjants per aconseguir la seua fi (Kant)... Si ho mires bé, encara els ho hem d’agraïr perquè sabem que no ho fan per aterroritzar-nos, només ho fan per entretindre’ns, per “mostrar-nos tal com són”, per guanyar el campionat esportiu amb males arts, perquè ho passem d’allò més bé, com si estiguérem a un camp de futbol rodejats de busca-bregues; al cap i a la fi, els liders polítics estan al nostre servei (i nosaltres no haurien d’estar al seu, no ho oblidem), si no, -sense aquests ‘alicients’ i “excitacions” que tant ‘agraden’ i fan crèixer els instints humans més primàris-, la vida seria molt avorrida, deuen pensar. Que déu els ho pague amb escreix!