Juan Alberto Fabra s´entrevista amb Artur Mas a fi de prioritzar l´eix Mediterrani, no puc deixar de pensar en Francisco Camps negant-se a parlar amb Pasqual Maragall perquè fer pinya amb Catalunya per millorar l´accés del País Valencià a Europa «no té res a veure amb la nostra realitat». I no és que Camps fóra poc eixidor; ja que, angelet meu, es passava tot el sant dia amunt i avall, puix només en un any el seu cotxe oficial gastà 53.000 euros en gasoil (en llegir la notícia, a mi també per poc no se´m posa el cor en off). Vaja, que pel que hem sabut després, en aquells temps a l´expresident només li abellia reunir-se amb El Bigotes. Cosa que no entenc. Bé. Sí que ho entenc, ja que «lo nuestro» —es a dir, d´ells— era tan «bonito».

Chapeau, doncs, Alberto. Per rectificar l´error del teu antecessor (tot i que la postura de Camps, «més que un error, fou una estupidesa», com diu la cèlebre frase). Jo no sé, ni m´importa, si la rectificació —en forma de foto al palau de la Generalitat de dalt (que Camps, per cert, no visità mai)— és fruit de la convicció o l´escenificació de la pepevergència que s´acosta. Però sé que la idea s´ho mereix; i si no arriba a rams de beneir, hauria d´arribar-hi. I si no té el suport del PP nacional, hauria de tindre´l. I si Brussel·les diu sí, Madrid no hauria de dir no.

Si tots els camins porten a Roma, tots els estàndards per ser competitius passen per l´eix mediterrani. Per la Mediterrània passa el trànsit intercontinental més important del món i és obvi que seguirà passant de llarg sense una bona estructura ferroviària que connecte els ports des d´Algesires a Portbou. D´altra banda, de quins ports disposa l´eix central per alimentar-hi el trànsit? Per això el corredor mediterrani és «una necessitat carregada de sentit comú». El problema és que, marcats com estem per la síndrome del quilòmetre zero, el sentit comú és tan escàs com la pervivència d´una flor nascuda enmig de la carretera. En fi, que o anem junts o ens tornaran a fotre.