Poc abans de festes, vaig anar a la presentació de l´edició castellana del llibre de Gabriel Genovard «El somni de l´oest». Es tracta d´un treball d´indagació entorn de la memòria, dels rastres que les pel·lícules de l´oest deixaren marcats sobre les nostres ànimes d´infants de postguerra i de quina manera contribuïren a la nostra educació sentimental. Escrit amb rigor, el llibre transcorre entre els meandres d´una sèrie de títols que els cinèfils consideren mítics. A través de l´anàlisi d´aquests títols assistirem a la recerca de l´or, percebrem l´aroma lluminós i salvatge dels espais infinits, ens unirem a aquells herois incapaços d´escapar del seu destí de pistolers, disposats a cercar la seva estrella sota la nit fosca, perduts entre els perills de l´Oest salvatge, sentirem la trompeta llunyana del Séptimo de Caballería que arriba en el darrer instant a rescatar una caravana assetjada pels indis apatxes, i tornarem a dir amb el capità Mellow: mai no havíem d´haver abandonat el Misisipi...

La presentació féu que el discurs derivàs cap a un tema que ens mantingué inquiets més enllà de l´acte públic. Havien parlat de «Raíces profundas» i hi havien posat emoció i eufòria. Potser altres nins perduts en un poble petit del Far West somniaven com Joey Starrett que algun dia serien com aquells pistolers llegendaris la fama dels quals havia arribat al seu petit món. Homes solitaris, recelosos i obscurs que vagaregen sense rumb alhora que cerquen rehabilitar-se d´un passat misteriós. Hermètics, austers, tancats en si mateixos, es dirigeixen cap a un lloc on mai no havien recalat. I tanmateix saben que no hi ha per a ells cap lloc segur. Voldrien oblidar el seu passat, incapaços d´escapar del destí, com si la vida els exigís encara un acte heroic del qual, possiblement, no en sortiran en vida. El perfil de l´home i el cavall es projecta sobre la terra aspra a l´empar de la lluna. Cavalca, el genet, malenconiós. Mai no es queden al lloc on arriben, cerquen, cerquen...

L´arquetipus d´aquest personatge mític que recorre solitari els deserts pedregosos de l´Oest és probablement Shane, el cowboy errant que protagonitza la pel·lícula de George Stevens. Pere Gimferrer en un poema memorable ens diu que «era jove com la tristesa», mentre camina per les valls perdudes.

La discussió es plantejà en la interpretació del final: Shane, que ha triomfat en el seu últim combat, parteix per a sempre cap a la solitud de les muntanyes blaves, els serrals nevats de l´horitzó a l´hora del crepuscle. Però és realment l´hora del crepuscle? És l´hora en què el sol es pon dins el ponent o és de matinada, quan el sol surt? No ens arribàrem a posar d´acord. La partida de Shane no té el mateix sentit si se´n va cap a un horitzó crepuscular o si es dirigeix cap al dia que neix. En un i altre cas, Shane hauria pogut fer-se seves les paraules de John Ford que l´amic Gabriel Genovard cita amb una certa eufòria: «M´agrada percebre el vertader perfum de l´aire lliure».