El film "La vida dels altres" del director alemany Florian Henckel descriu i denúncia el totalitarisme de l'estat a la República Democràtica Alemanya, uns anys abans de la caiguda de mur de Berlín, narra la immersió del cos de l'Stasi en la intimitat de la parella d'un escriptor submís al sistema que comença a rebel·lar-se una mica i d'una actriu mitjançant una vigilància i control absolut per detectar tots els seus moviments, pensaments, sentiments i emocions al servei del ministre de cultura que es beneficia sexualment de la companya de l'escriptor que és una actriu famosa addicta a les drogues, que es mostra insegura en el seu ofici tot i la seua experiència professional i la seua fama com a actriu perquè pensa que per a sobreviure en aquell sistema cal col·laborar, ser-ne còmplice i gitar-se en el mateix llit que el de les autoritats; quan, ajudat pel seu company, li planta al ministre i deixa de prostituir-se, el pervers ministre de cultura decideix venjar-se i dóna l'ordre que la retiren de l'escena per a sempre, és detinguda i obligada a delatar el seu propi company d'amor i de vida; enmig d'aquest sistema de control total, el funcionari de l'Stasi encarregat de vigilar-los, -en observar les misèries d'un sistema degradat al servei de la corrupció institucional que se'n passa de la seua pròpia rosca- canvia interiorment i decideix "ajudar" a les seues víctimes del control, no obstant això es desencadena la tragèdia sense que ningú ho puga aturar i mostra l'horror de la desesperança, de l'amargor i la mort com a "alternativa" final a una situació que s'ensorra del tot... A les escenes finals del film, quan ja ha caigut el mur de Berlín, el 1989, l'escriptor torna a aparèixer en el teatre contemplant la seua pròpia obra, la mateixa que va interpretar la seua companya a l'inici del film, no pot resistir l'emoció dels records i fuig de la sala de teatre, en el hall es troba amb el seu "rival" d'amors, l'ex-ministre de cultura que li tocava el cul a la seua companya sempre que podia li confessa que ell tampoc ha pogut suportar la noltàlgia que li produeix la memòria dels temps passats; l'escriptor li pregunta al ministre per què a ell no el vigilaren mai, quan als seus companys i amics escriptors els havien controlat a tots, el ministre li declara, amb insolència, que l'escriptor és un ingenu en creure que no havia sigut controlat perquè ho sabien tot d'ell fins i tot, grollerament li retrau que sap que no arribava a satisfer sexualment a la seua companya... com insinuant que per això necessitava ajuda d'ell; l'escriptor li respon tallant la conversa amb el ministre i sentenciant-lo: I pensar que el nostre país ha estat governat per gent com vosté!

Després de tot el procediment judicial sobre el cas dels tratges de Camps relacionat amb el afers Gürtel, Urdangarin, Matas, etc. I després d´escoltar com Camps acusa en el judici a un policia de ser "marxista" i de l´Stasi, podem preguntar-nos com l'escriptor del film: ¿com hem pogut estar en mans d'aquests mals governants que han fet de la corrupció un ritual quotidià i es vanaglorien, amb insolència, declarant que són "absolutament innocents", quan han fet servir tots els mecanismes institucionals i els cabdals públics per desviar fons, per acumular diners per al seu propi partit, per a beneficiar-se amb prebendes, regals i favors mútus, per a proclamar que si l'ajudaven a eixir d'aquesta li posaria el món als seus peus al sastre que tan demonitzen per dir la veritat del que passà? Perquè el que deia que pagava tots els seu tratges ha eixit transquilat pel sastre, per la caixera a la que li donava la mà però no cap diner, només les gràcies, gràcies i pels que han reconegut que manipularen les dades a l'ordinador després de conversar amb Federico Trillo (no hauria de dimitir un diputat que participa en ocultar delictes?), el nom i els cognoms esborrats i modificats, perquè no restara rastre de les seues petjades, en les factures,en els pagaments inexistents que costejaven els caps de la trama mafiosa que es beneficiava dels contractes multimilionaris a canvi de regals que se'n passaven set pobles, com declarà la dona de Camps... Com hem pogut estar governats per aquests insolents i insolvents, per aquests perversos i corruptes que han reproduït un sistema mafiós reaccionari i antimarxista semblant al del film, al servei dels privilegis d'uns quants, del clientelisme, de la privatització dels beneficis entre uns quants amics de l'ànima i de l'obscurantisme crematístic amb Fórmules I, visites Papals, Terres Mítiques, "accidents" de Metro a l'estació de Jesús, Brugal, Emarsa, Calatrava, l´aeroport de Castelló, Fabra, Banc de València, CAM, Bancaixa, Bankia amb sous espectaculars i summament indecents per a directius com Rato, Olivas...? Si comencem a estirar de ls puntes dels fils que ixen de les distintes trames sembla que arribarem als cabdells perquè pareix que hàgem estat generant un sistema de corrupció semblant al de l'Alemanya de l'Est, i cal preguntar-se,¿ com hem pogut consentir aquestes atrocitats i desfetes? I com és possible que la gent al nostre país haja tornat a votar durant setze anys seguits a aquests individus que representen "lo pitjor de lo pitjor"? "La vida dels altres" de Camps cobrant-se favors i regals pels contractes empresarials, en aquest cas ha repercutit en "les nostres vides", pèsimament, ubicant el nostre país en la cua de l´ atur, de la corrupció, del fracàs escolar, dels dèficits, del malbaratament de diner, de la crisi de confiança i de credibilitat… on aquesta comunitat autònoma s´ha tornat en una mena de ´cosa nostra´ de Sicilia; encara té Camps la barra de dir que la policia que l´ha investigat perquè havia de perseguir els delictes de la trama de delinqüència Gürtel és l´Stasi; i ell, ¿quina autoritat moral, ètica i política té per a desqualificar tot el marxisme com si fos una ideologia delictiva, quan en el marxisme no hi ha només Stalin, hi ha també Marx, Walter Benjamin, Erich Fromm, Adorno, Max Horkheimer, Marcuse, Gramsci, Habermas, Polulantzas i altres pensadors europeus que li donen quaranta voltes a Camps des del punt de vista intel·lectual, moral, ètic i polític?; en comparació amb els filosofs marxistes de l´Escola de Franckurt, posem per cas, Camps és un zero a l´esquerra, no gaudeix de cap crèdit per a donar lliçons ni de moralitat ni de política ni de res; el millor que podia fer és reconèixer les seues errades delictives, demanar perdó a la ciutadania i reparar-les pagant els tratges de la seua butxaca, així com les conseqüències del descontrol, del malbaratament i de l´abús dels fons públics; quasevol altra cosa sobra i l´assenyala com un sàtrapa; quasevol altre jutge, per les seues impertinències constants, l´haguera fet fora de la sala més de set vegades a eixe xic malcriat acostumat a manar autoritàriament i despòticament com si hi haguera hagut un règim totalitari, a no respondre a la premsa ni a l´oposició, habituat a gesticular, a riure´s, a fer escarafalls com si el tribunal fos l´escena del seu propi teatre de titelles on ell movia tots els fils de l´auca de la vida dels altres en profit propi; ara Camps se´ns monstra com un mal educat quan fa servir tots els numerets, recursos i instruments per eixir-se´n de buit, com si allò de "qui la fa la paga" (propi del seu pensament reaccionari) fos per a la vida dels altres i no per a la vida de l´alta burguesia acostumada a burlar la llei i a fer el contrari del que diu que s´ha de fer, com els dirigents de l´Stasi; el que sembla de l´Stasi és el propi Camps, el seu estl cursi i desvergonyit i sobretot les seues trames de corrupció totalitària per a burlar-se'n dels seus votants considerats subdits menors d'edat, com si aquest fos un país d'imbècils empenyada molta gent en perdre tot el crèdit econòmic i deixar la pròpia identitat de banda mitjançant la desmemòria i el malbaratament... Com hem pogut estar en mans de les màfies i de beats que creien que els mafiosos eren déus totpoderosos que satisfeien els seus capritxets totalment?