Si visquerem en una comunitat ideal de parla, no ho pensaria dues voltes, no esmentaria la llengua més que per a parlar de sexe i descriure totes les seues potencialitats en recorrer el cos de l'altre; ras i clar, abandonaria els girs lingüístics i em posaria a escriure només del sexe en conill a la UPV, com, l'altre dia, quan des del Levante-EMV, ens mostraren el goig de follar en el campus universitari, perquè aquestes coses alegren la vida, no fan mal, i a ningú li amarga un dolç, molt més en temps de crisis i de males notícies; mentres deien que si la Universitat i la Generalitat feien fallida i passaven estretors financeres, aquells cardant, mig nuets, sense música, a la vora d'un ample finestral, amb la llum encesa per mostrar-nos les seues fesomies i habilitats amatòries, ens obrien, més que una perspectiva en canal, un horitzó sublim per superar les crisis, allò de: "folleu, folleu, que açò s'afona!".

Però, a l'endemà, veig un article de Juan García Santandreu parlant del domini lingüístic complet, des de Salses al Cartxe, de Fraga a Mahó i em cau la líbido a terra; m'excitava molt més el Sentandreu que semblava el "Porter de nit" de Liliana Cavani, amb correatges falangistes o quan es disfressava de fallera major del Regne que el d' ara que no vol que li diguen valencià al català, ¿potser prefereix que l'anomenen balear o català de València, com feia el mestre de Benimaclet, Carles Salvador, el literat Enric Valor i el filòleg valencià, Sanchis Guarner, que contribuí a redactar el Diccionari català-valencià-balear?

Fa uns dies, Juan García Sentandreu, publicava al L-EMV un article "En defensa de Undargarín" en el seu "valencià" de Madrid, l'analizaves i concloies: a aquest distingit "senyor" li agrada la màxima simplicitat lingüística, la navalla d'Occkam, dir-li al pa, pa, al vi, vi i al raïm, raïm; ximpleries ni una, si el gendre del rei ha robat del fons públics és perquè els de l'administració balear i valenciana li ho han consentit i s'oferia per a defensar-lo i que l'absolgueren; ningú ho havia descobert abans, sí senyor, veritat indubtable, dos no es barallen si un no vol; si un demana i l'altre li dona, robant de l'erari públic, no només roba el que s'ho ha emportat sinó el que li ho ha atorgat (i li ho ha ofrenat gloriòsament.); dos i dos són quatre, la terra és redona, els núvols generen la plutja, la platja està a la costa, "ergo" (per tant), el valencià és castellà (o un dialecte del castellà i mai català, perquè el català és d'origen xinés, japonés o "neardentalés", que no sé exàctament on hi és aquest antic país).

És a dir aquell article de Sentandreu, versava sobre una evidència palmària i fefaent de barra de bar del barri del Carme, amb una rotunditat pètria, fèrria i indubitable, suggeria veritats com a punys, més grosses que una catedral o un camp de futbol; ara, per a "sorprendre'ns", -com si estiguerem en un film de 'suspense' d'Alfred Hitchcok- al següent article carrega sobre Compromís afirma "una gran mentida", després d'haver defensat una gran veritat; després de mostrar una "gran veritat" sobre el robatori, li cal compensar-ho i dir que aquesta coalició política diu una gran mentida perquè volen que el valencià siga reconegut al parlament europeu, amb "10 milions" de valencianoparlants; ¿és que no està d'acord que el valencià es reconega al parlament europeu? No ho sabem, perquè no ho diu i quasi sempre escriu en castellà menys quan necesita atacar als pèrfids als catalans; no obstant, potser Sentandreu vol que se li diga només català, perquè sinó no s'entén. Per què ho fa això?

Aquest és un personatge molt "complex", té diferents capes de ceba, com quan Gunter Grass conta el seu passat nazi, i és molt difícil entendre'l però he copsat perfectament la seua "elaboradíssima" estratègia, ell és advocat i s'ha de guanyar la vida i les garrofes, per tant, l'interessa mostrar les seues competències apologètiques, tot que arribe a l'absurd propi del film "El Camarot dels germans Marx"; vol fer-nos vore que un burro vola, demostrar com és igualment capaç de defensar una "gran veritat" (en defensa d'Urdangarín), com una gran falsedat ("La gran mentira de C."); més clar, igual com l'advocat de Camps, un tal Boix, que es va fer famós aconseguint que s'absolguera a un home que semblava que havia llançat a la dona per la finestra cridant aquella "SOS, que em tira", però l'advocat molt hàbil va fer servir la seua "llengua" per donar-li la volta i dir que la dona cridava "estira'm" i amb aquest tripijocs i martingales lingüístiques pròpies de "trilero", aquell mascle fou absolt; aquesta mateixa estratègia que fa servir Sentandreu per acumular "prestigi" i guanyar diners, una tàctica semblant a la de Goebbels: una gran mentida repetida un milió de vegades es torna una veritat; és també semblant a la d'un prestigiditador, un mag que afirma una evidència, mostra un mocador roig i diu als espectadors veuen vostés, mocador roig, per davant, mocador roig per darrere, mocador roig pels costats, i quan t'entretens una mica, ha canviat el mocador que ha esdevingut una rosa de foc.

És un joc molt simple, però cal haver estudiat una mica d'esperitisme, una mica de xovinisme i una mica de localisme, tot barrejat i el producte és un creixèdor de cabells que guareix totes les calvícies. sempre hi haurà gent disposada a comprar-li aquesta medicina "miraculosa", salvapatriòtica i guaridora-de-tot... I és que quasi tots els extremismes, radicalismes i fonamentalismes són semblants i, sovint, és toquen, perquè fa uns dies, un amic d'ERPV, es queixava exàctament del mateix que Santandreu; denunciava que els de Compromís no deien tota la veritat, que s'amagaven alguna carta que no havien d'ocultar, que havien de dir que el valencià i el català eren la mateixa llengua (com el castellà i l'andalús), que havien d'assenyalar tot el domini lingüístic, fil per randa, com fa Sentandreu, sense deixar-se ni un sol lloc.

Fins al Cartxe, on están molt orgullosos de parlar la nostra llengua, valencià-català; jo li replicava, que, sovint, no es pot dir tota la veritat a pit descobert, que, sovint, no cal dir-ho tot, que no s'ha d'enganyar però tampoc cal deixar que els enganyadors d'ofici enganyen a aquells que no tenen prou informació, no tots són uns experts en lingüística ni en filología catalana, no disposen tots del contrast suficient per haver viscut a Menorca, Lleida, Alacant, València, Girona o Eïvisa, com ell, o com Sentandreu, que es nota que, últimament, s'ha prés vitamines, ha fet contorsionisme i s'ha llegit completament "les flexions verbals" d'E. Valor, els diccionaris de Fabra, de Moll i Alcover, de l'AVL, de l'Institut d'Estudis Catalans, de Bromera (inclús el diccionari català-valencià de Carles Recio) i, per això, s'ha fet un especialista lingüístic per alegrar-nos els matins i les nits, amb ardorosa libinositat universitària que ens remembra les seues passions jovenivols joseantonianes blau fosc quasi negre; qualsevol dia, si la seua dedicació lingüística continua progressant -tinc dons profètics-, se'l vorem en vaga de fam davant les portes de l'IEC, fet un bou, vestit de fallera amb peineta i tot, colpejant-se el cap contra la porta o cremant-se a lo bomzo i amenaçant en cremar tot l'IEC, Sant Miquel dels Reis, el Micalet i la catedral de Barcelona i Palma, si no accepten sencer "El valencià en perill" d'Eugeni S. Reig i totes les variants genuïnes valencianes que presente l'AVL (fins i tot "gafes" en compte d'ulleres, "colchó" per matalap, "uva" per raïm, etc.), voldrà que els catalans accepten "només" la denominació de nom complementari "valencià" que proposen els de Compromís per a tota la llengua sencera.

No només per als 10 milions de valencianoparlants (de nord, sud, est i oest), sinó per als 500 milions d'habitants de la pensínsula i tot Amèrica, i anirem a aplaudir-lo bellugant la llengua (com mouen les mans silenciosament els del 15-m), petonejant-nos fins arribar a lo més profund de la gola, com feia aquella parella de la UPV mentre s'havia post el sol i el capvespre valencià s'havia tornat d'un fosc obscur quasi negre, on el mussol ja no alça el vol i tots els gats són pardos i mats, com deia Hegel, on aquella parella folladora trobava el seu niu i el seu caliu, escorreguent-se ensems (junts, plegats, alhora), sense malbaratar energia, perquè, a pesar de tot, tota llengua fa sa via, tot joc fa goig i la vida és bella.