Aquests dies he llegit un llibre la tesi del qual em sembla original i nova. En el fons, potser només és un elogi de la intuïció. I he de dir que Pestalozzi, un dels creadors de l´educació moderna, féu caure el pes del seu projecte sobre la intuïció dels nins: l´espontaneïtat natural com a cèl·lula primària del pensament. Aquesta confiança en la intuïció espontània i alhora activa ens remet a Rousseau i a la seva defensa de la naturalesa humana a la qual no es pot contradir, sinó reforçar.
Es tracta del llibre del professor Nicolas Witkowski, tot just publicat a París: Petite Métaphysique des jouets. I parteix d´una afirmació commovedora d´Albert Einstein: «El joc és la forma més elaborada d´investigació». Ho diu Einstein el qual, potser perquè quan era un al·lot meravellat davant la vida havia jugat amb unes brúixoles, orientà la seva carrera cap a l´estudi de l´estructura de l´espai i el temps. Witkowski és professor de física i la fascinació que sent per les joguines més tradicionals —les bombolles de sabó, les baldufes, les agulles imantades, les pilotes, les bolles, els castells de cartes en equilibri— l´ha portat a pensar que rere aquestes joguines s´amaga una sèrie d´interrogants que menen a la ciència i que contribueixen al desenvolupament de la imaginació científica. Joguines que reprodueixen certs mecanismes que la física i la matemàtica tracten d´explicar, on es confronten el misteri de la força, l´energia i el moviment.
Llavors, un nin que juga i s´engresca en el joc és a prop de descobrir alguns misteris, per això és un savi. No sap perquè les baldufes es paren de voltar i, potser li agradaria que no s´aturassin, que rodassin per sempre, de la mateixa manera que no voldria que la pedra llançada cap al cel no tornàs a caure mai més. Però il·lusionat en què la baldufa no pari, s´esforça a fer-li durar el ball, el miracle de voltar i voltar fins al límit possible. Perquè hi ha una cosa que sedueix els nins d´ençà de sempre: la possibilitat de desafiar el temps, el moviment, l´atzar.
Potser fou aquesta seducció que ens ha permès descobrir les lleis profundes de la física. I, fascinat pel moviment de les baldufes, Léon Foucault inventà el giroscopi i el pèndol que porta el seu nom i que varen permetre demostrar de quina manera gira la terra. També la baldufa serví per expressar en llenguatge matemàtic la rotació dels ciclons, i lord John Rayleigh descriví les trajectòries de les pilotes de tennis en funció dels efectes que produeix el cop de la raqueta.
Crec que és fàcil de veure fins a quin extrem les velles joguines ja no interessen als al·lots d´avui. Qui ha demanat als Reis que li portin un paquet de bombolles de sabó, una baldufa, quatre bolles de vidre, una pedra per llançar-la a l´aigua de l´estany...? Probablement, ningú. Els al·lots d´avui s´estimen més les joguines electròniques carregades de piles. Amb el canvi, haurem perdut la intuïció espontània d´aquell que es fascina pel joc i s´hi engresca.
