En defensa dels valencians (I)

El meu admirat Enric Juliana –propose des d'ací substituïm a l'inefable Jaume Mates com a ambaixador de les Valencies pel subdirector de La Vanguardia- escrivia la setmana passada sobre un possible gen mediterrani del deute, més encara virus... Catalunya, Comunitat Valenciana, Balears i Múrcia són les autonomies amb majors problemes financers en l'hora difícil d'Espanya.

Verdaderament estem davant d'un greu problema estructural dels territoris que contribuïxen a la solidaritat interna espanyola a partir d'una base exclusivament mercantil. Este és el perquè de la cosa… el "quid" de la qüestió… Solidaritat a pèl, sense els generosos rendiments de la capitalitat de l'Estat i sense l'escut dels vells furs i la seua enigmàtica comptabilitat: eixe misteri col·laboracionista que agraïx els servicis prestats antany pel País Basc i Navarra permetent-los liquidar els seus exercicis amb saldo fiscal positiu i la major renda per cápita de la pell de bou.

La crisi està tenint un impacte molt fort en els països peninsulars de l'est… l'Espanya mediterrània no viu connectada als subsidis, els ministeris li cauen lluny i ara ens n'hem adonat –prou dècades tard, veritat professor Eduard Mira- que no tenim línia de tren per a exportar ràpid a Europa. Ens perd l'estètica… l'interregne ha sigut dramàtic per a la societat valenciana: en menys d'un any hem perdut les caixes d'estalvis (CAM i Bancaixa, les quals si s'hagueren fusionat en el seu moment serien la segona caixa de l'estat, per davant de la pèrfida Caixa Madrid de Rato), hem vist afonar-se el Banc de València, joia de la burgesia mercantil, i ens ha caigut damunt el mala fama d'insensats malgastadors. Hi ha en estos moments una caricaturització cruel de lo valencià en esta Espanya nostra…

Les mesures d'austeritat anunciades són de gran significació política, ja que la crisi és més aguda en els territoris mercantil-mediterranis, solidaris amb la resta de l'estat, faltats de fur, de subsidi i de blindatge capitalí… S'han comés excessos, però el fàcil i el còmode és atribuir-ho tot al deliri barroc i pirotècnic… ai l'estètica… Però remem un poc a contracorrent, plantegem una veritat incòmoda: si els comptes no quadren i continúa havent-hi dèficit, el problema és estructural… la bastida és el que falla, l'injust finançament secular, el deute històric despreciat, la falta de tracte just per part de papà Estat…

Junt amb els retalls necessaris, la Generalitat Valenciana ha anunciat la reclamació d'un nou sistema de finançament. I ésta la nostra societat civil encapçalada pels empresaris, com altres vegades –autopista a Madrid, AVE, Pla Hidrològic, Corredor Mediterrani…- s'haurà de posar en marxa per a liderar el canvi de percepció interna i externa, mobilitzant l'arrancada moral de la nostra terra. Com assenyalen els entesos, l'escarniment de lo valencià busca el desprestigi definitiu i irreversible de l'Estat descentralitzat, de l'Espanya autonòmica… Prenguen bona nota.